Davallava la llum de la vesprada...


Obra:Els horts (p. 333-335)
Municipi:Xàtiva
Comarca:Costera

testing image

Davallava la llum de la vesprada i la vall tota, amb les muntanyoles i serres que l'emmarcaven, restava submergida i com suspesa dins d'un bany d'or, un or en polsim, miríades de partícules vives, vibràtils, trèmules, com una atmosfera quallada d'èlitres quasi immaterials. El silenci també vibrava i s'estremia al lluny amb un lleu soroll de vida. Begonya, plena encara de la penombra de l'ermita, entretancà els ulls, enlluernada per aquell esclat de llum. Ella havia contemplat moltes vegades aquells paisatges. Ara, però, semblava que els mirava i els descobria per primera volta. La verdor dels horts, la blavor del cel, la joia de la llum, la blancor de les alqueries i els poblets, tot allò que un dia i un altre dia, des de la seua arribada, li havia fet una impressió paradisíaca de naturalesa sense història, en etern present i en borboll constant, ¿quina serenor, quin lirisme, quina vellúria de paradís arcaic li mostrava ara, com un últim secret de l'ànima d'aquella terra, rica en clarors, però també en ombres, abundosa en braserades, però també en cendres?

«... foc és mon mal —e mon bé sembla fum», són dos versos d'Ausiàs March que Joan Feliu repetia sovint, com a expressió del seu ànim, en moments de reflexió un tant amansida i filosòfica, quan ell confessava percebre als llavis el tast de la cendra.

¿Era ella, Begonya, els seus ulls, la seua ànima, la que donava al paisatge aquell aire prim, delicat, propici a totes les desfullades de la renunciació? El sensualisme enervant dels tarongerars, emplomallats de palmeres, embardissats de xiprers i esbarzers, travessats de sèquies i sequioles, ¿on era? El foc semblava apagat, i el paisatge esdevenia una espècie de boira policroma i lluminosa, un tapís de fums de mil colors, com en un somni de narcòtics orientals.

No, no era ella, no era el seu cor..., eren els horts i la vall tota que se li revelava en fondíssima confidència. Ella sentia pujar aquell baf quasi ascètic, però cobert per fora amb la llum i els colors i la flaire dels tarongers encara engarlandats amb la florida darrera, i de les pinedes de la muntanyola del Calvari i altres muntanyes veïnes. I, contemplant la vall, que amagava la cendra que es recobria de llum i verger, recordà el consell evangèlic: «Quan dejuneu, coroneu-vos, no de cendres, sinó de flors».

¿Per què tindria tant de temps clavats els ulls en els horts? Era com si no els haguera vistos mai fins ara, que els mirava des del Calvari.

Begonya despertà a la fi. Es sobreposà i somrigué. I començà a descendir pel camí zigzaguejant i vorejat de xiprers, als angles del qual s'alçaven els catorze casalicis blanquíssims del Calvari, cadascun amb la seua capçana piramidal de teules blaves i les seues rajoletes de Manises representant les escenes del Via Crucis.

Els horts, cada vegada mes pròxims, tornaven a lluir un somriure virgilià. ¿Què s'havia fet d'aquell vel de tristor? L'aire del capvespre escampava pertot arreu, missatger de la Providència, uns nimbes expansius de confiança i serenor. Surava aquella serenor per damunt dels vergers, per damunt de les mateixes muntanyes.

I penetrava en l'ànima.