En els barris alts, de carrerons estrets i costeruts...


Obra:Els horts (p. 191-193)
Municipi:Xàtiva
Comarca:Costera

testing image

En els barris alts, de carrerons estrets i costeruts, el carrer dels Gínjols n'era un quasi sense cases, format en major part pels flancs de les quatre casasses cantoneres. No era, però, un carreronet curt: li donaven llargària les portelles i els paretons dels hortets respectius, que tres dels casalots tenien al darrere. El quart angle estava format per un edifici molt vell i massís, tot de pedra basta, amagada de finestres avall per una corfa venerable de capes de calç blavosa. Era un forn, el més vell de Xàtiva, ja documentat des dels primers temps de la conquesta i conegut de generació en generació per forn dels Capons, nom que arrancava, segons una llegenda local, d'una ocasió en què Jaume I, rei d'Aragó i València i comte de Barcelona, de pas cap a les terres de més al sud del Regne, hagué de fer nit a la ciutat. L'alcaid de Xàtiva i els canonges de la col·legiata —doctes aquests en coses del cel i de la terra— aportaren al sopar del rei i dels seus cavallers unes cassoles monumentals de capons rostits en aquell forn, que des d'aquella nit, canonitzat pels elogis reials, meresqué el nom de forn dels Capons. Els erudits locals, a despit que el poble xativí, amb el seu art de coure capons que pareixen daurats, donava més d'un pel i senyal de la versemblança d'aquell sopar llegendari —tothom havia sentit contar que el rei i els seus cavallers se'n xuplaren els dits—, posaven en dubte aquesta tradició i gosaven qualificar-la de fantasia, ja que, asseguraven tan savis barons, no es trobaven en els documents notícies del forn dels Capons anteriors al segle XIV. I ho deien en veu alta, i en lletra impresa. ¡Després es queixaran els erudits de no inspirar simpaties!

Per damunt del mur blanquíssim s'abocava el brancatge d'uns ginjolers que, als darrers jorns de l'estiu, mostraven la seua verdor envermellida pels fruits petits i lluents. Per tals dies, en caure el vespre, colles de xiquets envaïen el tranquil carreró a la conquista dels gínjols. Però Pau, el sastre que habitava el casalot, un fadrinot enterc, vigilava des del cantó i canya en mà imposava un joc net: per a collir els gínjols, només era permès de botar fort i alt, o d'enfilar-se uns xicons damunt dels muscles d'altres, fent torres humanes que divertien molt el sastre; més encara si, alguna vegada, quan més alçària i emoció aconseguia aquell castell de xiquets, ell es treia de les grans butxaques tres o quatre bons grapats de gínjols, i llançant-los en granissada fulgurant produïa un veritable terratrèmol infantívol i l'afonament tragicòmic de la torreta humana.

Però la diversió sols durava uns dies. Després tornava la pau al petit carrer dels Gínjols; que tal volta, sols per això, per la tranquil·litat, era un dels més anomenats de Xàtiva. Quan algú tenia pressa i se li acostava qualsevol que volia explicar-li pausadament alguna novetat o contalla, era costum d'acudir a una frase molt expeditiva: «Ja m'ho contaràs en el carrer dels Gínjols».