Avall sempre, arribem al camp...


Obra:L'illa de la calma (p. 431 i 432)
Municipi:Valldemossa
Comarca:Mallorca

testing image

Avall sempre, arribem al camp, i en diem camp per anomenar una vall que no és camp ni horta; no se'n pot dir jardí ni conreu. Figureu-vos un amfiteatre, que cada rengle d'asientos fos un hortet diferent, ple de coses harmonioses. Figureu-vos que un xic més amunt, on hi seurien les matrones, hi ha una vil·la senyorial, amb els respatllers de xiprer, i que a dalt, on hi hauria el poble, hi ha un espadat de muntanyes, perquè a les flors, a les verdures, a les plantes i als arbres fruiters, no els vingui cap corrent d'aire. Aquests hortets, o aquestes feixes, són tan endreçats, tan cuidats i arrecerats amb tant d'amor, que, en lloc de semblar cuidats per homes, es diria que una dona d'aquestes netes i feineres ha anat allí a fer dissabte i a posar les coses en ordre. Si ho goséssim dir, diríem que fins espolsen les tomaqueres. No hi ha cap fulla seca per terra. El fruit surt net, com de la capsa. Quan l'aigua ha regat, encara és clara, i de dalt fins a baix, les grades, els fruiters, les flors i les plantes, talment es diria que rimen. Si això no són versos, no hi entenem. Són èglogues, o el que sigui, que, quan els pagesos es posen a versificar amb el paisatge, no necessiten retòriques.

 

Però el protagonista, el cor i el tot, són aquells hortets de la vall, aquelles capsetes bucòliques, aquells jardinets de verdures, aquells rodolins de flor, i aquells caixonets de vida. Si no és el corn de l'abundància, són les arques del «Déu n'hi do», i un poblet així, de pessebre, que té horts per a tots, i un fossar endreçat, no es pot pas plànyer de la vida.