Passaven els dies i en Frederic estava més malalt.


Municipi:Valldemossa
Comarca:Mallorca

testing image

Passaven els dies i en Frederic estava més malalt. Tenia febre i els estossecs es repetien contínuament. L'excitació nerviosa el feia sentir dèbil. El metge parlava de sagnar-lo; però m'hi vaig oposar de bon principi i no ho vaig permetre. Em deien que, si no el sagnaven, podia morir-se. 1 estava convençuda que, si l'haguessin sagnat, l'haurien mort. Crec que tots els que ens envoltaven ho haurien fet, només per fer desaparèixer el perill de contagi. La meva cel·la, escrivia Chopin a Jules Fontana, cap al final del mes de desembre, se sembla a un fèretre. És com si visqués tancat en un taüt: les voltes estan plenes de pols, pel finestró puc veure els tarongers, uns quants xiprers i algunes palmeres. Sota la finestra, en un nínxol excavat a la paret, hi ha el meu llit. Aquí tinc les obres de Johann S. Bach, els meus manuscrits i alguns pocs papers: observacions i notes de treball. Això són els béns materials de què dispòs... Tinc, emperò, un silenci absolut. Com als cementiris, per molt que cridassis ningú no et sentiria. T'escric des d'un lloc misteriós.

Veien en mi una dona dominant, que fumava cigars i immoral, perquè vivia de forma declarada amb un home que no era el meu. Els capellans l'aplicaven a tots els francesos, l'estigma de la immoralitat, i asseguraven que la malaltia de Chopin era un càstig que ens enviava Déu a fi de condemnar el nostre pecat. Arribaren a dir que era una bruixa, ja ho veus, una mala dona sense vergonya. Ell vivia obsedit amb la idea que els frares enterrats al petit cementiri sortien de les tombes, de nit, disposats a prevenir-lo de la mort que vindria, de la condemna al foc etern. Tenia por de morir-se. I vaig arribar a pensar que podien assassinar-lo, només per evitar el possible contagi. I, alhora, destruir aquella parella de depravats capaços d'habitar en un lloc en altre temps santificat per la penitència i la pregària dels monjos. Una d'aquelles nits, vaig passar per davant la cel·la on habitava l'apotecari, el frare que la gent no havia consentit que partís exclaustrat, i vaig sentir les veus de dues dones, insistents, obsedides. Em vaig aturar a l'indret de la porta i vaig acostar l'orella prop del pany, durant molt poc temps. El suficient per entendre la part essencial de la conversa. Vaig apartar-me'n de manera ràpida i vaig fugir de pressa. Em vaig tancar a la cel·la i em vaig asseure a pensar el que havia sentit. Les veus que parlaven amb el frare m'eren conegudes: eren la veu de na Maria Antònia i la de na Catalina. Li demanaven que els preparàs un verí, un beuratge emmetzinat que abocarien en la tassa de llet que en Frederic prenia de matinada, molt abans d'aixecar-se del llit. Li deien que ho havien convingut amb altres persones de bé, perquè no fos cosa que tot el poble s'infectàs de la malaltia de l'home que vivia en un lloc sagrat amistançat amb una mala dona. I asseguraven que potser Déu els castigaria a ells per haver-ho permès. El frare els deia que no és lícit enverinar una altra persona, encara que ens sembli que això ens reportaria un gran benefici.

—El fi que perseguim —afirmava—, el propòsit que ens mou a realitzar una acció, no autoritza l'ús de qualsevol mitjà. No totes les accions humanes que tendeixen al bé poden ser lícites. N'hi ha que no ho són.

Però, com que l'apotecari va negar-se a donar-los el verí que li sol·licitaven, decidiren seguir una nova estratègia: espantarien Chopin fins que es morís de por. Aquells dies en què estava més greu, perquè la febre li prenia força i tenia la percepció que el cap se li estellava, compareixien elles, recorrien el claustre i s'aturaven al nostre recés. Deien:

—Aquest home està tísic, es morirà prest i anirà a l'infern, on van a caure els pecadors públics, sense confessió ni penediment. Si això succeeix, quan serà mort, deixarem el seu cadàver sense enterrar en terra sagrada, ni en cap altre lloc. Ni al corral dels penjats l'enterrarem. Ningú s'atrevirà a donar sepultura a un condemnat. Que se'l mengin els voltors, que el destrossin les genetes.

Vaig treure-les defora. Els vaig dir que marxassin, que ja ens havien robat a bastament, que fugissin de la nostra vida, que, malgrat la seva intimidació, si en Frederic s'hagués mort a l'illa, jo mateixa l'hauria enterrat. Hauria plantat cara a aquell ramat de bèsties, al poder de l'obcecació i del fanatisme, a la tirania. Elles i ells, aquelles persones de bé amb qui les nostres serventes havien convingut l'assassinat de Frederic Chopin, exercien l'opressió més cruel sobre nosaltres, justament perquè volíem fer ús de la nostra llibertat. Tanmateix, els vaig dir, jo l'hauria enterrat.