Pare i fill s'assegueren en un banc...


Obra:Llibre de família (p. 168-170)
Municipi:Sóller
Comarca:Mallorca

testing image

Pare i fill s'assegueren en un banc prop del brollador i semblaven satisfets.

—Què? Què me'n dius?

—Com a festa ha estat passadora, crec jo.

—En Toni Figueres s'ha quedat molt ben impressionat. Hem parlat tot el temps de negocis, d'inversions i de tot això... I saps què m'ha dit, entre whisky i whisky? Que ell no era partidari de vendre la fàbrica, sinó de tancar-la, treure tot el personal al carrer amb les mínimes indemnitzacions possibles i, després, transformar els edificis en bungalows per a turistes més pobres. Diu que també hi ha diner a guanyar, així, perquè no tothom que vol viatjar ho pot fer realment. Sap que a Europa s'està imposant la febre de viatjar i de les vacances econòmiques. És clar, com que aquella gent no veuen el sol mai... En fi, que ell opina que ho hem de saber aprofitar. No és cap mala idea, no ho trobes?

—Depèn. Perquè, a veure, d'on traurem capital per fer una inversió tan grossa? Comptàvem amb els diners de la fàbrica...

—Sí, ja ho sé; però això no és cap problema. Podríem invertir una part dels estalvis dels darrers anys i demanar un préstec als bancs sobre les terres i el complex hoteler que feim comptes construir. No ho tindrem gaire difícil, aconseguir un crèdit, perquè el nom de la família pesa molt i les possessions són un aval prou convincent. A més, els bancs saben millor que ningú, perquè n'estan molt ben informats, on hi ha els bons negocis, i aquest ho és, segur. En Figueres diu que pagaríem els interessos i aniríem tornant el crèdit amb els guanys, perquè en tindríem des del començament, segons que m'ha dit, i substanciosos, a més. Així només arriscaríem una part del capital...

—Tu, això, ho entens més que no jo, perquè jo, dels diners, ni idea...

—M'ha dit també que podem comptar amb ell. Que les seves agències ens ompliran l'hotel i els bungalows; que m'ho garanteix, m'ha assegurat, sempre que ens posem d'acord en els percentatges de les comissions...

 

[...]

 

No va ser tan fàcil el procés de tancar la fàbrica. La construcció del nou hotel, la concessió dels crédits, les relacions amb les agències de viatges, sobretot amb les de don Toni, per a preparar la temporada vinent, a un any vista, tot això rutllava a la perfecció, sense cap problema gaire gros; però la fàbrica, de la qual ell s'ocupava més directament, va ser un garbuix de tensions i de maldecaps. Començaren per reduir la producció a la meitat i per acomiadar els treballadors més vells, després del previ pagament d'indemnitzacions prou avantatjoses, i no els varen substituir. Després, anunciaren que la fàbrica tancaria i que l'empresa desitjava arribar a un acord amb tota la plantilla, perquè no volia que ningú en sortís perjudicat. Ho argumentaren molt bé. Digueren fins i tot que en aquells moments l'empresa no tan sols havia deixat de ser rendible, sinó que començava a tenir pèrdues i que no es veia el final d'aquell camí. Encara que una bona part de la plantilla era de noies joves, acollí la proposta amb recel, i un grupet, que no s'amagà gens d'exterioritzar la desconfiança que sentia, amenaçà de boicotejar l'acord, si abans no s'estudiava la possibilitat que els mateixos treballadors gestionassin l'empresa en règim de cooperativa.