No s'atreví a dir-li què li passava...


Obra:Llibre de família (p. 22-23)
Indret:Can Serra
Municipi:Sóller
Comarca:Mallorca

testing image

No s'atreví a dir-li què li passava cada vegada que anava al casalot —la mare li hauria dit que era un boig i l'hauria renyat— i s'aconhortà de pujar a l'estudi a cercar-hi refugi. Quan n'hagué tancat la porta, reconegué que no s'havia aturat mai a pensar per què el desficiava tant anar a veure la tia, tenint en compte que, després de les dues besades de rigor, ella sempre li allargava la mà sarmentosa i li deixava un bitllet de cinc pessetes dins la seva, «per als teus vicis dels diumenges», solia dir. Però, tot allò era tan silenciós i fosc, que el corprenia. Sobretot, la gran sala, amb els finestrals que donaven al carreró ombrívol, les persianes dels quals no s'obrien mai. L'estança li queia damunt cada vegada, mentre esperava l'aparició de la tia. Es mirava mig amb recel els personatges familiars que penjaven de les parets gruixudes i emblanquinades i, encara que s'havia de reconèixer que mai no havien sortit de les vases daurades ni s'havien trastocat per res, l'aire incert de la sala el feia dubtar si eren realment olis obscurits pel temps o algun fenomen més romàntic i intangible. Tothom deia pel poble que la tia era tota una senyora, però ell, en veure-la, més que respecte, sentia una mena de por que el paralitzava i que hauria estat bastant més desagradable i menys profitosa, si la tia Càmfora no hagués interpretat això com una manifestació agraïda de submissió filial.

Recordà que, també en el casalot, hi havia passat la pitjor nit de la infància: va ser una vegada que hi va haver de romandre a dormir, quan només feia un parell de dies que havia mort l'oncle, un home rabassut i baix, de qui la gent opinava que semblava mentida que hagués pogut fer duros amb canya de sucre i cafè ni a Puerto Rico ni enlloc.

D'aleshores ençà, sempre que traspassava la porta i travessava el vestíbul, esperava que l'envestís la flaire dolcenca que l'encens o la claror esgrogueïda dels ciris acabant-se de cremar, en formació de sis per banda, que havien custodiat el taüt. Aquell vespre la tia l'envià a dormir a una habitació amb llit de cobricel i canterano de caoba, tot presidit per la reproducció acolorida d'una verge de Murillo. Hi feia fred, i s'havia hagut de despullar de quatre grapades. Pijama posat i encaramellat al llit, havia mirat d'arrufar-se sota el llençol i la vànova cotonada. De cop, el silenci s'havia poblat de cruixits de mobles, de grinyols de frontisses, d'alens d'un temps passat que era història familiar. Recordà que, tot i haver tancat fort els ulls, una lluminària immensa li creixia dintre i el cegava. Es convertia en una superfície plana i blanquinosa que, de cop, anava enfosquint-se a poc a poc com passava gairebé sempre a la pantalla de l'Alcázar. Pensà que havia estat una sort que aquella vegada n'hagués sortit resplendent en blanc i negre un contrallum de Verónica Lake, igual que si allò fos el segon passi de Me casé con una bruja. El cos se li havia amarat de suor, i hagué d'allargar les cames sota el tapament a la recerca de racons de frescor.