El Sabater Vell, mostatxos gaèlics...


Obra:Summa Kaòtica (p. 57-58)
Municipi:Pals

testing image

El Sabater Vell, mostatxos gaèlics, esprimatxat i bonàs sortia a la finestra furibund:

—¡Desvergonyits! —cridava—. ¡¡¡Cantar aquestes porqueries!!! I els mítics valakhilya contestaven:

El sabater vell en té la dona flaca.

Li fica el dit al cul; li fa rajar la caca.

El Sabater baixava rabent la persiana, picava amb furor la sola d'un sabata i remugava:

—¡Això és la Revolució!

I els nens anaven amunt. Pel carrer de l'Abeurador. Quatre cases, dues barberies. Hortes miniades. Un doll d'aigua on bevia golut un cavall escardalenc.

Parets seques. Camí estret. Roderes de carro fenomenals, realitat geomètrica del paral·lelisme.

Una altra cançó cercava pentagrames:

 

Ha començat la guerra

I en Pere se n'hi va.

Es compra un cavall cego

Que no hi arribarà.

L'espasa porta oscada

I el barret foradat;

Sarró de pell de boia

Amb rosegons de pa...

 

I també cantaven les moles del molí a mitja pujada. Sacs boteruts plens de caparrons daurats; sacs blancs i olorosos a la portalada. El soroll de gra mòlt portava ressonàncies de caparrons aixafats. La farinada calenta eixia a dolls. Farinada de blat de moro, d'ordi, de civada, pols de cervells en miniatura...

Les moles ballaven una dansa solar, còsmica, que encisà Anamorphus.

 

A la cantonada de llevant on la muralla fa escaire amb una torre mig enderrocada decantaren cap al Pedró.

A peu de muralla entre un bosc de romegueres i atzavares, de brucs i argelagues, tot pujant darrere els nans cridaners, Anamorphus veia eixamplar-se i allargassar-se una estora verda fins a monstruositat violàcia, lilosa, grisosa, amb un dau mallarmeà al damunt. I no comprenia com es trencava a llevant en una ratlla blava, d'un intens diferent de tots els blaus que havia vist. Però el monstre encara tornava a eixir en formacions fàl·liques del mateix color violeta-lila-gris... I la ratlla blava intensa guanyava una altra vegada i sèquia per darrere la immensa estora verda quadriculada, clapejada de miralls i de cases minúscules, radiada per camins incerts i capriciosos.

—Allò és el Montgrí, el mar i les Medes... —deia el Barret de Rialles a cau d'orella—. I aquell munt de casalots amb una esglesiola, els Masos de Poel... Allí hi viu el teu padrí; a dins d'aquella casa amb arcs...

—¡No siguis boig! —contestà Anamorphus—. El meu padrí és un gegant. No n'hi cap dins d'aquelles cases tan petites...

Les muntanyes es feien fosques cap al sud i pujaven i baixaven carregades de pins fins un altre dau no tan mallarmeà.

—És el castell de Begur —educava el Barret de Rialles.

—Per a tancar-hi mosquits, formigues i alguna mosca. Els escarabats no hi caben —contradeia Anamorphus, saberut.

I les cases baixes i les muralles amb torres quadrades tancaven la seva vista i l'emmudien.

Una blancor llunyana, al nord, l'embadalí de manera sobtada. ¿Què hi feia aquella ratlla irregular, al fons de tot? ¿Al seu darrere ja no hi havia res més? ¿El món no era res més que el que tenia al davant i la ratlla blanca indicava el final? ¿Quin emblanquinador —com els que cada any empastifaven de blanc l'eixida de casa seva— havia encalcinat les fites de la terra?

—És el Pirineu nevat —deia el Barret de Rialles, que copsava les seves preocupacions geogràfiques.

—O un paper blanc arrugat, amb plecs molt marcats —contestava el contestatari.

I amb aquestes discussions bizantines arribaren al peu d'una creu voltada de tres lledoners grisos, al damunt del Pedro de Poel. Anamorphus veié, encara, estores verdes a ponent, més masies petitones "per a escarabats i formigues", pensava, i més muntanyetes enfosquides...

Quan girà el cap quedà parat. Molt amunt del cel un gegant circular, el cap cobert amb un elm de pedra el mirava feroç.

—És la Torre de les Hores —deia el Barret.

—¡És el gegant més alt del món! —contestava Anamorphus.

—¡No, home! És una torre com aquesta quadrada d'aquí davant, però rodona.

—¡¡¡És un gegant que té ulls i em mira!!! ¿No ho veus? —s'entestava Anamorphus.

—¡¡¡Mireu-lo!!! ¡¡¡Ja el tenim aquí!!! —cridaven els nans diabòlics. Un home engegava unes vaques mes enllà de la creu de terme i dels tres lledoners. Començaren a cantar:

 

A en Joan del Puig

La dona li fuig

Li corre al darrere

Amb la falç bosquera...



 

En Joan del Puig se'ls mirà furiós, arborà una forca retorçada, prengué pedres de terra i els empaitava.