En la nostra història, les Formigues van unides...


Obra:Tres guies (p. 109, 110, 111, 112, 113 i 114)
Municipi:Palamós

testing image

En la nostra història, les Formigues van unides a un episodi de gran interès retrospectiu que hom pot llegir a les venerables i magnifiques cròniques de Ramon Muntaner i de Desclot, que són, sobretot la primera, models inimitables. Aquest episodi se situa en el temps del regnat de Pere el Gran, en l'època de la gran invasió francesa del 1285, després de les Vespres Sicilianes (30 de març de 1282).[...]

 

L'esquadra francesa destacada sobre la costa catalana era forta, de cent seixanta galeres, sense comptar-hi les embarcacions de transport. Mentre l'exèrcit es va mantenir a l'Empordà, l'esquadra, situada paral·lelament, va actuar al golf de Roses; va forçar primer Cadaqués i després el monestir i la vila de Roses, on va constituir un dipòsit per a l'exèrcit invasor; l'almirall francès, que era Guillem de Lodève, ordenà, per mantenir-se segur en el golf, realitzar incursions sobre la costa i saquejar i incendiar tot el que sortís al pas.[...]

 

En això, un capvespre d'últims d'agost de 1285 va aparèixer a la vista del nostre litoral, provinent de Sicília, el fort de l'esquadra catalana enarborant pavelló de l'almirall Roger de Llúria. L'esquadra, en la seva ruta de retorn, havia fet escala a Cabrera de Mallorca i tenia ordres de concentrar-se sobre el Cap d'Aiguafreda —nom que tingué, durant l'Edat Mitjana, l'actual Cap de Begur—. En la seva navegació cap aquestes aigües l'esquadra catalana va fer una pausa davant les illes Formigues, on l'almirall va donar les ordres decisives: ordenà especialment que a cada galera fossin hissats tres fanals per evitar confusions en cas d'un atac nocturn; amb això va voler, a més, l'almirall causar una sensació de força superior a la que realment posseïa.

Trobant-se, doncs, l'esquadra davant aquestes illes, a la llum incerta de l'alba, fou assenyalat el pas d'una altra esquadra que navegava amb un gran llum davant. Roger de Llúria va manar a la seva gent que s'armés i destacà dues embarcacions de descoberta. Era l'esquadra francesa. Immediatament, les galeres catalanes maniobraren i se situaren sobre la costa, entre el Cap de Planes i les Formigues. Foren hissats a cada galera els tres fanals i als crits d'Aragó!, Sicília!», sonaren les trompetes i els tambors, la ferramenta de les armes i les veus de comandament. Mentrestant, el dia estava naixent sobre el Cap de Sant Sebastià.

 

Els primers raigs del sol del dia il·luminaren un camp de batalla que presentava un aspecte paorós: per les roques i les platges, sobre la mar, flotaven cadàvers, fustes, pals, cordes i tota mena de ruïnes. L'esquadra de Roger de Llúria presentava, per contrast, un aspecte triomfal. L'almirall, sense perdre temps, ordenà el saqueig de les naus de Pisa i l'incendi de les galeres capturades.[...]

 

D'altra banda, m'he entretingut de vegades a pensar, en el curs de les hores solitàries que he passat en aquestes roques, seguint amb la vista el vol d'una gavina o escoltant el sord soroll de les onades batent el granit, si no han estat aquestes illes testimoni mut del mes gran acte de gibel·linisme d'un cicle determinat de la història d'Europa, i he somniat les il·lusions i els dolors que els fets que es produïren en aquestes aigües originaren en el món de l'època... Però tot ha passat i s'ha esborrat i només s'aguanten immutables i impàvids, resistint la corrosió infatigable del mar, aquests penyals rogencs, indiferents, solitaris...