La deixa d'en Tomeu (fragment)


Obra:La deixa d'en Tomeu (p. 284-286)
Municipi:Palamós

testing image

La deixa d'en Tomeu (fragment)

 

Mes, a l'arribar a trenc d'aigua, el senyor rector va girar-se envers la multitud de fidels, i amb veu baixa proferí:

—Hem d'anar a la cala Mirallosa a sacramentar l'avi Tomeu.— La sorpresa arrencà un sospir de tots els cors. La indecisió mirotejà en molts esguards. Hi ha una hora bona, per mar, des d'Aulí a Sa Mirallosa, i aixó encar remant amb força i lleugeresa. Les velles més xarugues i gamades, amb greu i recança de no poder acompanyar Nostre Senyor, mormolaren:

—No podem pas venir nosatres.—

I mentres aixó deien, l'escolà amb el paraigua, els escolanets amb els grossos fanals, cinc o sis homes i les dones joves i animoses, saltaren en els llaguts qui oferien la resplendor de les coses brunyides.

Tots dos llaguts s'ompliren de pics lluminosos i bellugadissos que es mig fonien en l'arruixament del sol brillant, en la gran massa de llum encegadora.

L'originalitat d'aquella santa professó amarava les ànimes d'un sentiment nou, inconegut, i d'una emoció tan exquisida, que el silenci n'era la més bella manifestació. I quin silenci! La vida comercial s'interrompé, com s'interromp el batement d'un cor davant la magnificència d'un succés imposant. La gent de moll, la gent renegaire i cridanera, sobtada, admirada, restava immòbil, la gorra en ses mans tosques, la testa acotada.

Els mariners, qui aconduïen les embarcacions, bogaven apocadament, amb cohibició, car sentien la temença de llençar esquitxos i ruximada, malgrat no veure onatge en la superfície llisa.

Cantava el clergue solemnement i sa veu de tro era a intervals dominada per les agudes notes d'una campaneta.

En la punta del moll, un pescador de canya no sabé quina actitud adoptar; i sos ulls, qui lluïren imbecil·litat, vagaren arreu, de tots cantons, com si fossin presos de fantàstica visió.

Les dues barques, lliscant lleugerament, com una parella de cignes, marcaven en la superfície oliosa dues esteles llargues, talment com roderes d'un caminal molt ample.

Tot de cop, fendint la polsina d'or que en l'aire surava, esvoletegà una gavina a frec del paraigua assetinat. Les dones totes llençaren una exclamació; però la gavina desaparegué ràpidament aletejant.

El poble rebia de la llum, en aquella hora, una besada plena. Sos vidres eren or encegador; ses cases, tofes de neu resplandenta. Atretes per aqueix brillar, les beatifiques dones hi clavaven llurs mirades, a pesar de les ferides que en rebien. És tan encisador resseguir i conèixer des de mar estant, a llarga distància, la línia de cases del poble nadiu! Al cap de la línia, en la platja veien encara les figures de les pobres velles xarugues, immòbils com imatges.

A mitja badia, sortí del fons del mar la veu d'una campana, balancejant-se lentament, i tenint en aquella solitud totes les inflexions d'un plany enternidor.

—És la campana de la llosa,—digué l'escolanet de la campaneta, amb l'aire esverat del qui es deslliura d'un somni fantasiós.

I des de llavors, com si el xicot apreciés més solemnitat en el toc sorgint de les aigües, cessà de campanejar.

—Que és bonic tot això!

—Jo estic ben emocionada,—deien les dones de baix en baix.

I bo i admirant l'espectacle que oferien la mar en calma, amb sa franja hermosa de pics lluminosos, la suavitat de l'aire i el revoltar de les gavines, se resistien a considerar el dolorós trànsit de l'avi Tomeu, d'aquell pobre mariner a qui la mateixa mar havia mort sa muller i son fill en un jorn de ràbia i de quimera.