21 de novembre. —Al mas, a dinar, tota la família.


Indret:Mas Pla
Municipi:Palafrugell

testing image

21 de novembre. —Al mas, a dinar, tota la família. Matí ple de cla­ror i de joia. Els camps, les pinedes, els boscos, te­nen un relleu i una presència que gairebé mareja. Les vinyes presenten, encara, una galta daurada, morena.

El paisatge dels voltants de Palafrugell conté moltes casetes i barraquetes. És un paisatge moblat, ple de vida. De vegades enyoro la vida lliure d'aquests homes que viuen en aquestes barraques blanques, posades entre la vinya i la pineda. Però, pobre de mi, que no sé ni encendre foc, què hi faria? Pura vanitat!

Al pla, la gent sembra. Els pagesos sembren amb gest humil i natural, molt diferent del gest amb què són presentats els sembradors pels dibuixants i escultors. Aquests sembradors artístics, de gest inflat i grandiloqüent, més que sembradors de gra, deuen ésser sembradors d'idees.

Per esperar el dinar —arròs amb colomí— prenc el sol. Agradabilíssim. El que sento deu ésser exactament igual que el que les sargantanes senten. I els gats. Els gats prenen el sol a redós dels pallers. Els coloms volen fent cercles al voltant de la casa. Els coloms viuen en llibertat a les golfes del mas. Els gossos dormen la galta sobre l'orella. Els galls encavalquen el flanc de les gallines amb aquella naturalitat que només coneixen els éssers no afectats pel pecat original. Si la gallina presenta, un moment, una lleugera vel·leïtat de resistència, li enfonsen el bec a la cresta i li ajauen el cap. Passa un instant i se separen després d'una espolsada del plomall. Els pardals volen curt, terregen, picotegen, forniquen sense parar. És la pau.

Francisca, la masovera, apareix a l'era, amb un cabàs de gra. Fa: tites, tites, tites... i les gallines apareixen corrent dels camps del voltant. Fa: petits, petits, petits... i les lloques, més pausades, arriben amb els pollets àvids. Fa: liues, liues, liues... i les oques i els ànecs es veuen venir, aquí caic, aquí m'aixeco, amb el seu aire d'animals dislocats, esguerrats, però respectables. Després fa: cuïc, cuïc, cuïc... per espantar els pardals, però els pardals a penes en fan cas, no obeeixen.

La faixa morada —clerical— del mosso del mas esdevé una taca d'un color obsessionat. En aquest món de la pura llibertat vital, és com el símbol de la societat constituïda —no gaire ben constituïda. El que tòpicament s'anomena un mal necessari.

Mentrestant la meva mare, sempre afectada pel temps que fa, assenyala vent del sud. Està impossible de nerviositat, neguit i enervament. L'arròs amb colomí —que és excel·lent—, l'escarola fresca, el vi lleuger, no la calmen pas. L'aire lliure li és fatal. Hem de tornar.