Havent sopat, he pres seient a la còmoda butaca del despatx.


Obra:El carrer Estret (p. 535-536)
Municipi:Palafrugell

testing image

Havent sopat, he pres seient a la còmoda butaca del despatx. La sensació de fatiga és agradable. Les plantofes són una benedicció de la indústria tèxtil. He apagat el llum. A través dels vidres del balcó veig caure la pluja mansa i petita. De vegades passa pel carrer una ratxa de vent i la pluja agafa una direcció obliqua. La il·luminació del carrer, fofa i greixosa, d'una grogor exhausta, ratllada per les gotes de pluja, posa sobre els vidres un baf espectral. Circula poca gent. El soroll d'uns esclops sobre el fanguet de l'empedrat em produeix una agradable sensació claustral, de plenitud vegetativa—una in­explicable sensació de seguretat. Les goteres dels teulats cauen monòtonament sobre la voravia—o sobre un paraigua. Em fa mandra de sortir al carrer. La butaca és còmoda i m'engolfa en un estat de lleugeresa soporífera — és com si el cor tendís a adormir-­se sobre el seu propi ritme compassat. No desitjo res, no recordo res, no penso res. Miro les cases de l'altra banda del carrer: ni en balcons ni en finestres no hi ha cap senyal de vida. El carrer és realment estret: des del balcó sembla que es podrien tocar els ferros dels de la casa del davant. Però això potser no és ben bé exacte: encara faltarien, per a arribar-hi, dos o tres metres...