A mitjan setembre, en una matinada grisa i trista...


Obra:Obres completes (p. 273)
Comarca:La Selva

testing image

A mitjan setembre, en una matinada grisa i trista, Inocenci, acompanyat del seu pare i d'en Cassanella, que duia la maleta, seguien el camí del rieral en direcció a l'Empalme. La tristesa de perdre la seva deliciosa independència, les emocions de caçador novell i les seves voluptuositats de contemplatiu era un poc atenuada per la il·lusió —molt natural en un jove casolà— d'emprendre un viatge llarg, de veure terres noves i de conèixer una urbs tan ponderada i gran com Barcelona.

Mentre el seu pare i Cassanella conversaven sobre temes suggerits pels conreus i suredes que anaven trobant, Inocenci caminava abstret, melangiós, però encisat per les variades i frondoses perspectives que a cada revinclada del camí descobria. En passar devora l'emplaçament d'una carbonera on verdejaven unes quantes cols i unes carabasseres, els viatgers foren ensurtats per una volada de perdius que s'aixecaren estrepitosament. En Cassanella féu acció d'apuntar-les allargant el braç amb la maleta i tot, el senyor Marcel·lí els arroellà el bastó, i l'estudiant va seguir-les amb els ulls inflamats d'engrescament i de recança.

No seria pas ell qui tindria el goig de matar aquelles perdius! En Cassanella acabava de sentenciar-les a morir a les seves mans. Hi eren segures, a l'hortet de la carbonera; tan segures com si el pasturatge que duien al pap se'ls hagués convertit en uns grams d'estricnina.

De llavors ençà, Innocenci caminà de més mala gana, amb un fardell de melangia mes feixuc.

A l'Empalme, el moviment dels trens i dels viatgers, la novetat de veure unes màquines exòtiques amb un ample i enorme escombravia i una xemeneia amb casquet, vingudes dels Estats Units d'América —en aquell temps destinades exclusivament a la línia del litoral—, la nerviositat produïda per l'esperar a la taquilla i a l'andana, distragueren Inocenci. En Cassanella, dret al peu del patifell, ho esguardava tot amb els ulls endormiscats, tot donant mostres d'una indiferència estúpida. S'acomiadà dels senyors quan ja ells eren dalt del vagó i li allargaven la mà de la plataforma estant. Sense aquesta demostració amistosa, és possible que se n'hagués tornat dejú de pronunciar una paraula amable destinada als qui partien. Les que adreçà a Inocenci, mentre a penes gosava correspondre a la ferma i cordial encaixada d'ell, foren inintel·ligibles, més que no pas dites, glopejades.

Fins a Barcelona l'hereu Aspriu no es mogué de la finestra del seu departament, embadalit, commogut d'allò que veia. El seu pare l'havia volgut sorprendre escollint la ruta de marina. Ho aconseguí amb escreix. Inocenci, en atalaiar la mar, part d'allà del bosc de mongeteres de Blanes, sentí un engrescament incalculable. No l'havia vista mai, i en tenir-la prop, en contemplar com onejava i birbillejava sota els raigs del sol, i com besava la platja dolçament amb xarabotades escumoses i cantarines, tot ell vibrà d'una admiració profunda. La mar era una terrible, una immensa meravella, davant la qual els homes devien caure de genolls, pensà Inocenci.