De la nostra ciutat


Indret:Can Cuera
Comarca:La Selva

testing image

De la nostra ciutat

 

Alabat sia Déu... les dues... serè... La veu misteriosa i monòtona dels sereno, vibra en les ombres nocturnes com el cant d'un ocell gegant que fa batre les ales enmig dels carrers.

Alabat sia Déu..., i el pas compassat i segur d'aquest  home que viu de nit, quan el món, entregat a Morfeu se transporta a la vida irreal de la fantasia, retruny amb fermes a les lloses de les voreres.

De vegades, de moltes finestres i bacons on hi riuen les flors que la mà d'una formosa donzella ha plantat, degoteja amb persistència algun test que de vespre regaren. Les gotes en llisquen suaument per la paret del balcó o la finestra i, ara una, ara l'altra, amb el so de la pluja menuda d'hivern, cauen a terra fonent-se amb les caigudes abans, i formen en la vorera un xipoll.

El sereno clapoteja una mica i, el soroll de l'aigua a l'ésser trepitjada pels peus, arriba a l'oïda d'algun gat, arrupit al costat d'una porta que, amb un miol perllongat i arrufant l'esquena, fa un salt, estrompassa el carrer d'una correguda, i, el cos del felí amb les brasetes dels ulls ben enceses, es fon al moment en qualque forat d'una casa fins que el silenci renaix altra volta.

El sereno és l'únic que entén els misteris que les ombres de la nit ens veden.

No sempre és ell sol, però, que a l'arribar la revetlla de la festa major, quan la lluna somriu dolçament i tafanera, penetra per les finestres, es retalla en el marc de moltes d'aquestes la silueta fina, senzilla, inclinada sobre la màquina de cosir, de les donzelles de la ciutat que preparen els seus vestits.

Mes, la veu inestroncable del sereno ressona també en aquells dies, ara ací, ara allà; ara en el cap d'un carrer, ara en l'altre; sempre igual, amb la mateixa tonada i paraules semblants. Alabat sia Déu... les quatre... serè...