Adéu-siau, oh santa casa


Adéu-siau, oh santa casa
Adéu-siau, oh santa casa, adéu.
No fos aquesta boira, albiraria
sota el cobert de llosa que t'abriga,
al centre de la conca, ta blancor.
Adéu-siau, oh Verge primitiva,
sempre seràs la Verge del pastor.
Naixes com al cel la llum esquiva,
voltada d'un rossa resplendor.
Sempre seràs la Verge de la cova
i la tesa que brilla innocentment,
la Verge silenciosa del misteri
i de l'espera i de l'infantament.
Com una pedra fita mira l'alba,
tota claror reposa en el teu front,
i en el vestit brodat d'esteles negres
per dir les virtuts santes del teu nom.
I sembla que governes l'abundància
de riberes i fonts, amunt i avall.
L'una desfà sa trena adelerada.
L'altre viu presonera en son mirall.
Mes ara tot ho clou, muntanya freda,
la boira voladissa en sa foscor.
Adéu-siau, oh Verge de la cleda,
sempre seràs la Verge del pastor.