Adéu-siau, oh santa casa

Adéu-siau, oh santa casa

Adéu-siau, oh santa casa, adéu.

No fos aquesta boira, albiraria

sota el cobert de llosa que t'abriga,

al centre de la conca, ta blancor.

Adéu-siau, oh Verge primitiva,

sempre seràs la Verge del pastor.

Naixes com al cel la llum esquiva,

voltada d'un rossa resplendor.

Sempre seràs la Verge de la cova

i la tesa que brilla innocentment,

la Verge silenciosa del misteri

i de l'espera i de l'infantament.

Com una pedra fita mira l'alba,

tota claror reposa en el teu front,

i en el vestit brodat d'esteles negres

per dir les virtuts santes del teu nom.

I sembla que governes l'abundància

de riberes i fonts, amunt i avall.

L'una desfà sa trena adelerada.

L'altre viu presonera en son mirall.

Mes ara tot ho clou, muntanya freda,

la boira voladissa en sa foscor.

Adéu-siau, oh Verge de la cleda,

sempre seràs la Verge del pastor.