Què ens vols dir des d'aquest teu redós?


Obra:Tombes&Lletres (p. 44-45)
Municipi:Blanes
Comarca:La Selva

testing image

Què ens vols dir des d'aquest teu redós? Envoltat de xiprers, d'un llorer, d'aquesta tanca d'arbustos, què ens vols dir a través dels éssers que vas engendrar: aquests mariners com en Paiús que desprenen ferum de quitrà i d'arengades podrides, aquestes noies caies de setze anys que no poden viure, sinó només sentir el dolor, i que amb aquest dolor sobreviuen? De què ens parlen els nens que fan rodó, aquell altre teu jo que va a pescar amb en Volivarda i que s'apassiona amb l'escuma del mar que s'emplataia i esquitxa espurnes de foc? Aquell altre teu jo que guimbardeja per la platja, que s'encisa amb els soïssos, les mabretes, les agullotes, les oblades, els sards i les salpes, que pesca amb volantí jodrioles virolades, serrans clapejats d'or i púrpura, estudiants revestits d'escata negra?

Tots son fills teus: l'avi Guixer, que té cops de poeta sense perdre mai aquella simpàtica ignorància que el fa incapaç d'artificis, l'oncle Ventura, que s'extasia pensant en el plat de sang i fetge i ceba que menjarà per dinar; l'avi Sàssola, ample de cara, cellacanut i de nas carnós; els sardinalers que s'enfronten a un canó serpàs d'un blau de calitja i el patró que, davant la fúria del mar, proclama aïrat, adreçant-se al seu fill: Vui que aprenguis ofici: res de mar. I les dones que s'ajacen a la sorra de la platja quan arriba l'estiu: les Xanguetes amb la seva vèrbola, la Reixaca, la Rosó de la fleca... Tots han caigut en l'encís de les Senyoretes del Mar: aquests éssers minúsculs, de cabells finíssims i d'ulls com gotetes de llum, que cavalquen sobre llagostins vermells i sobre crancs vells, revestits de molsa, que mormolen paraules misterioses a les orelles dels nois i que els encomanen per sempre mes la passió pel mar.

Estimat Ruyra, vius en el teu esparagol dolcíssim mentre la teva vila es va transformant, vius entre arbres i pedres, entre caminets esborradissos, mirant el teu mar que mai no serà pedra, fitant els llaguts des de lluny, descrivint amb la teva llengua precisa, fresca, matisada i musical tot allò que aques­ta tomba t'ofereix: un pardal enfilat sobre la creu, les fulles del llorer balandrejant-se, les branques serenes i elegants dels xiprers que retenen els fruits ara ben secs, les passes plàcides dels qui transiten davant teu i no et veuen, el xiulet alegre del vigilant, l'àvia amb la seva néta que ve a visitar la tomba dels seus pares i del marit, perquè saps?, em diu, en aquests tres últims anys els he perdut tots tres. Són ells el que et mantenen viu, estimat Ruyra: aquests personatges senzills, que senten com passa el temps i s'hi resignen perquè se saben part d'un tot, d'un cosmos en què s'integren el mar i els boscos, el tem­poral i la calma, els éssers vius i els morts.

Descansa, doncs, estimat Ruyra, a la teva cala plàcida mentre el món perd les paraules que tu guardes per sempre en el teu univers: no aquest de pedres i flors seques, de xiprers i d'oliveres, sinó l'univers que viu en cadascuna de les frases, dels versos, dels poemes, de les narracions que parlen del mar, dels boscos, dels personatges que estimaves, de tot el que tu eres i ens vas voler donar.