En marxa! — crida l'avi Maura.


Obra:Entre flames (p. 255-256)
Indret:Can Creus
Municipi:Blanes
Comarca:La Selva

testing image

En marxa! — crida l'avi Maura. Pobre pare! Jo el llucava de tant en tant, a cua d'ull. Al principi marxava esborneiat i confós com un malfactor que es veu passat per la vergonya pública: no sabia on posar les seves mirades fugidores; mes, a manera que la gent anà omplint els carrers de la nostra passada i que se sentí abrusat pel foc de cent ulls, assenyalat per una munió de braços i anomenat per una pila de boques (coses totes que per a ell havien de resultar punyents i provocadores), el seu esperit, que creixia en la batalla, s'eixamplà. I, com més avançàvem i més gentada es descobria, mes ferm i entonat s'anava posant l'home, i més fort feia el responement del rosari, esplaiant la seva veuassa, que, fosca i rocallosa com la del mar, com la del mar se sentia també de lluny i s'ensenyoria de la bonior i de la cridadissa.

El nostre romiatge fou a Blanes una festa. Els fadrins i les fadrines plegaven la feina per acudir a veure'ns passar. Els veïns eixien a les finestres com en dies de processó. De cada carreró travesser sortia un pinyoc de gent: pescadors, menestrals, senyors, dones, mainada; un pinyoc de barretines, gorres, mocadors, tarots i mantellines blanques; de caps que s'encimbellen, de muscles que s'empenyen, d'ulls que llambreguen i de boques que es baden.

Les comares movien un esvalot amb llurs exclamacions mig cantades.

— Cuiteu! Correu! Ja vénen, ja vénen, els de sa Santa Rita!

—Pepeitta, Ramoneitta !... ¿Ont us fiqueu?

—Qui és, aquell? Ai la mare!, si no en conec d'atro!, si és en Pauet de can Ternal de sa Cama d'Ase!

— Calla!, no xisclus, beneita !

— Guaita, guaita! Aquell tan lleig és en Saura.

—Oidà!, sí, que té es nas dels Saures!

— Bo d'homo, mireu com li degoten ses llàgrimes !

— Reina!, això entendreix !

— Caretons de Déu! Ja se n'anaven a fons, i sa Verge...

— A on va ara, aqueix carro? Enrera, enrera! Que voleu fer una tragèria!

— Es que va davant és de can Cadernera de Raval: es menut de sa coixa Oriola.

—I aquella noa? Malaguanyats peuets! Mireu's-em això!, si això són lliris blancs, fietes ! Prou és coneixent, que no han tingut gaires tractes amb sa terra nua!

— És filla de Roses, però té sang de pare.

— Noa de bona nissaga! ¿De qui s'ha recordat, en es seus trebais, sinó de sa Santa Mare des blanencs? Oh, quina bona pensada! Salut, noa de Roses! Predica, predica, sa devoció des Vilar!

—Glòria a sa Verge des Vilar

— Visca sa gent de sa Santa Rita!

Les mares aixecaven enlaire llurs infantons.

— Mireu, carets, mireu, quin acte de fe!

I nosaltres resàvem i ploràvem; sí, tots ploràvem, fins el pare i tot, que s'havia enfervorit més que ningú i a cada moment s'havia d'espolsar a mà revessa les llàgrimes que li saltaven per les galtes.