Quan ja apuntava l'alba...


Obra:Entre flames (p. 408-409)
Municipi:Blanes
Comarca:La Selva

testing image

Quan ja apuntava l'alba el veié davallar a una cala profunda, oberta entre altes penyateres, en la qual la quieta mar blavejava amb una feble llum interior, semblant a la que neix de l'ull animat de l'home, i, en els paratges més obscurs, alçava guspiretes fosfòriques que aclarien per un moment alguna d'aquelles abruptes raconades. El pare Sadurní va submergir una mà dins aquelles aigües estranyament lluminoses i, amb els dits molls, regalimants, va senyar-se. Tot seguit, prenent un corriol que vorejava un torrent, va pujar a un bosquet d'acàcies bordes, pomposament arramades i florides. Allà romangué extàtic una bella estona i, després, prosternant-se, besà la terra i, de genollons, anà passant d'una acàcia a l'altra, abraçant-les fervorosament i besant-les soca per soca.

No va passar ni tan sols per la ment del pare Armengol que aquelles pràctiques poguessin tenir res d'idolàtriques. Comprengué que, a través de la mar, de la terra i de les plantes, el sant home adorava el Déu únic. Però, ¿quina visió, quin respecte, l'induïa a tal fer? ¿Qui sap si el mateix Jesucrist se li hauria presentat alguna vegada en aquells paratges, caminant sobre la mar, desapareixent enmig de la fronda de les acàcies? ¿Com no adorar-ne sempre més les petges?

L'estel de l'alba fulgurava inquietament, ja velat per la bromosa i rosada llum de l'aurora. El sol, encara invisible, daurava la cresta de la calitja marina i encenia una flameta a la punta superior d'algunes veles que negrejaven en l'horitzó. Per tot el paisatge passava una tremolor de llum càlida. Ací i allà s'alçaven unes veuetes gentils, infantívoles, d'una expressió d'innocència paradisíaca: els curts i admiratius refilets de les aloses que s'anaven despertant per les feixes. I en els marges boscosos sanglotaven amb riure ofegat ocults xaragalls; i de la mar, sembrada d'esculls, venien sons frescals de xapoteig  i xarrups deliciosos. Tota la naturalesa somreia. I, en aquella hora matinal, les acàcies exhalaven una olor cèlica i, xopes de rosada, semblaven plorar de tendresa amb el goig del nou dia.

Sonà una campana, senyalant la primera missa, i el pare Sadurní, que era qui solia dir-la, besà un cop més la terra i s'encaminà de pressa cap al convent.