El dia que els nacionals van alliberar Caldes...


Obra:Viure amb els ulls (p. 32-33)
Comarca:La Selva

testing image

El dia que els nacionals van alliberar Caldes, segons ells, o que els feixistes ens van ocupar, que dèiem nosaltres, ens estàvem a la cuina, contra la paret, embolicats en matalassos per si queia alguna bomba capaç d'ensorrar la casa. L'avi sempre portava a la butxaca de l'armilla un tronquet molt dur que es posava entre les dents per evitar que una explosió li rebentés els timpans. De sobte, la porta es va obrir d'una empenta i va aparèixer un soldat italià armat fins a les dents que va escorcollar la casa buscant homes en edat militar, no fos cas que amaguéssim algun fugitiu. Aviat ens va deixar estar perquè ni l'avi, ni un cosí que tenia quatre o cinc anys més que jo, ni jo mateix, que encara no n'havia complert set, no oferíem el perfil adequat.

Si durant la guerra civil les instal·lacions del Vichy Ca­talà van servir d'hospital per als soldats republicans malalts i ferits, més endavant, en plena guerra mundial, igual que els balnearis Prats i Soler —aquest últim enderrocat ja fa uns anys—, van acollir refugiats de procedències ben diverses. Primer van ser francesos, anglesos i canadencs -algun d'ells, jueu, per més que ho dissimulés- supervivents d'un vaixell enfonsat a tocar la Costa Brava. La relació entre aquells refugiats, la majoria gent de carrera i civilitzada, i la gent del poble va ser molt cor­dial. Per fer esport, ells mateixos van construir en un camp obert la primera pista de bàsquet que hi va haver al poble, i moltes noies es van fer la il·lusió que algun dia canviarien els aires de La Selva per París, Liverpool o Toronto, però no es va produir cap aparellament definitiu. Sempre que intento evocar aquella època recordo una tarda d'estiu, a entrada de fosc, quan, a la sortida del cinema dels diumenges a la tarda, la tieta i jo entràvem al Casino habilitat com a sala de ball. Era l'hora de ple­gar i una d'aquelles refugiades, una noia que tothom sabia que era jueva, amb una copa de xampany a la mà, s'agafava al braç del seu ballador, un jove que al cap dels anys seria empresari d'un parell de sales de festa de la Plaça Reial barcelonina, i demanava a l'orquestrina —Els Jadris, potser? — que no plegués: "Otrro tango, porr fa-vorrrr".

Ben aviat, quan es va capgirar el sentit de la guerra i l'EJE —Alemanya, Itàlia i Japó— va anar de capa caiguda, els supervivents que van omplir els balnearis —tots homes— van ser italians, uns mariners que no deixaven res per verd i que haurien perseguit una escombra si hagués portat faldilles. Quan algú va recórrer a la Guàrdia Civil perquè actués contra l'espagueti que empaitava una muller melindrosa que es deixava estimar, el sergent li va recomanar que, si l'enxampava in fraganti, li fes una cara nova, cosa que va indignar el marit ofès que creia que la pròpia era massa bonica. L'altre, llavors, li va re­plicar: "¡Amigo, los cuernos adornan!", una frase que va fer les delícies del poble ja que el bocamoll del marit no es va estar d'explicar-ho a tothom que el volia escoltar.