Quina ala o quina cua d'ocell...


Obra:Semblava de seda i altres contes (p. 101 i 102-103)

testing image

Quina ala o quina cua d'ocell havia pogut aguantar una ploma com aquella? Sense respirar vaig ajupir-me i vinga mirar-la fins que no em vaig poder aguantar més i li vaig passar un dit per sobre unes quantes vegades: semblava de seda. «Que preciosa que seràs dins d'un gerro», vaig dir-li. I quan anava a agafar-la per endur-me-la a casa, un espetec d'ales junt amb una gran ventada em va rebotre contra de l'olivera. I tot va canviar. L'àngel era allí, negre i alt damunt de la tomba. Les branques, les fulles, el cel amb tres estrelles ja eren d'un altre món. L'àngel, de tan quiet, no semblava de debò; fins que es va decantar cap a un costat, a punt de caure, i molt dolçament, per abaltir-me?, va començar a gronxar-se d'una banda a l'altra, d'una banda a l'altra, d'una banda a l'altra... quan ja em pensava que no acabaria mai més de fer allò, com un gemec va fugir amunt foradant l'aire per deixar-se caure a terra vaporós. Així que el vaig tenir a tres pams, cames ajudeu-me! Corria esperitada esquivant tombes, ensopegant amb matolls, aguantant-me les ganes de xisclar. Convençuda que l'àngel m'havia perdut, vaig aturar-me amb les mans damunt del cor, perquè no em fugís. Jesús meu! el tenia al davant, més alt que la nit, tot ell fet de núvol, amb les ales que li tremolaven, grosses com veles. Jo el mirava i ell em mirava i vam passar una estona llarga, oh! que llarga, mirant-nos encantats. Sense deixar de mirar-lo vaig estirar un braç i d'un cop d'ala me'l va fer enretirar. «Vés-te'n!» vaig sentir que deia amb ràbia una veu que ja no vaig saber si era la meva. I altra vegada vaig estirar el braç. Cop d'ala! Com si acabés de tornar-me boja em vaig posar a cridar: «Vés-te'n, vés-te'n, vés-te'n!» A la tercera vegada que vaig estirar el braç vaig topar amb una atzavara. De pressa i no sé com em vaig arrupir al darrera, segura que l'àngel no m'havia vist. El tros de lluna que ja era al mig del cel escopia foc pels costats. [...]

Era mitjanit o somiava que era mitjanit? El meu pobret mort plorava lluny perquè jo no me'n recordava, però una veu, darrera d'un sol de color de guix que semblava la lluna, deia que el meu mort era l'àngel, que a dintre de la tomba no hi havia res: ni ossos ni record de persona quieta. No calia que comprés cap més flor, ni petita ni grossa, ni m'havia d'empassar més llàgrimes; només havia de riure fins l'hora en què jo també seria àngel... i jo tenia ganes de cridar perquè em sentís la veu amagada, que no m'agradaven les ales, que no m'agradaven les plomes, que no volia ser àngel... i no podia cridar. La veu va manar-me que mirés. Una boira baixa que s'anava estenent pel cementiri com si fos un llençol de tots els ajaguts amb una mà damunt de l'altra m'omplia de benestar. Venien olors diferents: de mel i d'herba que només creix a la claror de les estrelles i jo ja no estava a la vora del xiprer, sinó en una plaça petita voltada de tombes. L'àngel, amb les ales estirades per terra, seia en un banc de fusta com si m'hi esperés des del néixer, i recordo que vaig pensar: «Si deixa arrossegar les ales de qualsevol manera se li desenganxaran plomes i després les perdrà pels cementiris.» La boira, cada vegada més blanca i més espessa, em gelava les cames i anava endavant. No la boira, jo. Lliscava endavant per un pendís fet de gebre. Sense voler m'anava acostant a l'àngel que no deixava de mirar-me i quan em va tenir a la vora es va alçar tot d'una peça amb el cap tocant la lluna i l'olor d'herba es tornava olor de terra negra i bona que m'anava colgant, d'aquella que ja hi pots plantar el que vulguis que tot s'hi fa. Per entre tombes i fulles mortes se sentia remor d'aigua i es veia brillar un fil de no sé què, i l'àngel obria i obria les ales i quan em va tenir ben arran, quan vaig sentir la seva dolçor que es barrejava amb la meva... no podré entendre mai per què vaig necessitar tant de sentir-me protegida. L'àngel, que devia endevinar-ho, em va embolcar amb les seves ales, sense estrènyer, i jo, més morta que viva, les vaig tocar per trobar la seda i em vaig quedar allí dins per sempre. Com si no fos enlloc. Empresonada...