Oh dona del destí i la dalla segura...


Obra:Agonia de llum (p. 153)

testing image

LXVII

 

Oh dona del destí i la dalla segura,

pren-me el cor buit de somnis amb el somni darrer;

deixa a la terra blana aquesta vena dura

que el marbre de l'espatlla no va poder desfer.

 

Ha bategat cansada sota el bes sense llavis,

darrera cosa viva entre ribes de gel;

el meu esquelet groc et dono perquè el clavis,

fosforescent com sofre, en el desert del cel.

 

Perquè encara senti, en sa desesma extrema,

quin braser de carícies és l'or del sol que el crema,

quina fredor de lluna tan pura duu la nit,

 

fes que un vent dolç el bressi un matí d'alegria

i sigui un plany sord en un atzur d'oblit:

potser el sentirà Déu, desesperat, un dia.