He vingut a Romanyà de la Selva a morir.


Obra:Autoretrat (p. 212-213)

testing image

He vingut a Romanyà de la Selva a morir. A viure a Romanyà de la Selva i a morir-hi. És preciós. On és, la casa té una vista meravellosa. Veig el mar. És a dir, veig mig Catalunya, el mar, els Pirineus, unes muntanyes davant que tenen tots els blaus que es pugui imaginar, cap al tard, que és una meravella. És preciós... i tant cel, i tants arbres, i tant bosc... M'agrada molt aquesta pau, les alzines, les Gavarres... És la llibertat! La gran aventura de la meva vida, per bé que la meva vida a Romanyà és aparentment banal: escriure, llegir, cuidar el jardí, fer la migdiada... Si podia, dormiria sense parar: és el que m'agrada més de tot. El meu menjar és molt ensopit. Tinc una salut lleugerament precària, i passo d'un règim a l'altre. Quan era jove menjava qualsevol cosa: llagosta o pa amb tomàquet. Diaris? Llegeixo l'Avui, però no cada dia, sinó quan anem al poble i el comprem. De vegades baixem fins a Santa Cristina de compres, o a Sant Feliu, o a Girona. Fins i tot alguna vegada arribem fins a Barcelona. I m'agrada matar-me en un jardí, cuidant les plantes, tallant les roses velles, les hortènsies velles, regant set i vuit hores, com els aspersors... M'agrada tenir plantes, arbres, flors. La terra és molt important. M'apassiona, encara que cansa molt. Em dedico a plantar, a podar. El que no he fet encara és segar la gespa, Sempre he estat molt presumida, però ara la meva coqueteria l'he plantat al meu jardí i a casa meva.

Romanyà és la fi del món, ni cotxes ni turistes; és un lloc ideal per poder-te dedicar a escriure. Aquí el dia és molt llarg i has d'escriure gairebé per força. A l'hivern encara és millor. Tot convida a la meditació i al treball. Alguns dies això no sembla Catalunya. S'omple tot de boira, amb un aire de misteri i de solitud encantadors, Un paisatge és un estat d'esperit. Potser sí. Però també podem dir que l'estat d'esperit és el que inventa el paisatge. Jo, en tot cas, sóc d'aquesta segona filiació.