En Mirall trencat mor molta gent.


Obra:Mirall trencat (p. 29-31)

testing image

En Mirall trencat mor molta gent. Vuit o nou persones, em sembla, Totes han hagut d'anar morint perquè jo ho he volgut, perquè jo he estat el seu destí. Per això, tant les vives com les mortes, les tinc a la vora. Jo les observo i elles a mi. De mica en mica han anat agafant relleu, se m'han convertit en persones de carn i ossos, completament familiars. Al notari Riera el veig molt sovint; es passeja pels boscos de Romanyà, a l'ombra de les alzines, on he acabat Mirall trencat. Mirem junts les postes de sol més carminades del món i els naixements de lluna més emperlats. Teresa, Sofia, Armanda, també vénen. Totes pendents de mi i jo dels seus actes. Potser me les trobaré al cel o a l'infern. El notari Riera, que ara calla, em farà retrets: "¿Per què em va donar una vellesa ridícula?" I jo li contestaré: "¿Per què no m'agraeix els moments de glòria que li vaig regalar i tantes intermitències del cor?" Vindrà la Teresa i potser, encara que al final la deteriori, em donarà les gràcies d'haver-la voltada de tantes flors i de tants brillants i d'haver-ne fet, de jove, una dona tan bonica. L'Armanda sé que estarà contenta de la seva vellesa tranquil·la, només amb una mica de mal als peus. Ramon Farriols, amarg per dintre fins a la fi, ni em mirarà perquè massa diners espatllen les persones. Eladi Farriols tindrà vergonya. Me'ls trobaré tots. La Colometa també. Em dirà: "Em vas donar penes, eren les penes de molts, algunes alegries, però a l'acabament del teu llibre et vaig donar una lliçó: encara que tot sigui trist sempre hi ha una mica d'alegria al món: la d'uns quants ocells que es banyen en un toll d'aigua. Contents..." I em trobaré amb la Cecília. "Jo no volia dormir amb l'un i amb l'altre. Jo volia saber qui havia estat el meu pare. Volia saber com era el que m'havia donat la vida, que me l'haguessis deixat veure encara que només hagués estat un moment. No volia res amb tanta de ferocitat. ¿Per què, per què, em vas negar el meu pare?" I jo li diré: "Et vaig fer amb uns ulls tristos que són els ulls més bells del món i et vaig donar una vida, jo i només jo, bona o dolenta, però una vida. I més val això que res". I aleshores vindrà el jardiner de "Jardí vora el mar" i em dirà tot passejant pels camins del cel: "A la paret més alta, ¿què vol que li planti, buguenvíl·lies o glicines?" I jo li diré: "No sigui tan innocent... ¿no veu que a la paret més alta l'única cosa que s'hi pot plantar són camps de núvols i d'estrelles?" Si em trobo amb el mariner de la meva Cristina sé que no em dirà res. Se'm girarà d'esquena, furiós perquè el vaig fer viure durant molts anys aparellat amb una balena. La pobreta Salamandra em mirarà mig amagada darrera d'uns quants brins d'herba. El senyor de "El senyor i la lluna" em reclamarà modestament un pont més de debò per pujar-hi, sense desencís final. Vindran tots. N'hi ha de nous que ja s'acosten i encara no sé com seran. ¿Me'n sento responsable? ¿Han fet tot el que jo he volgut o alguna vegada han anat per on ells volien? No ho sé. Amb tota la meva deslleialtat he tractat d'amagar-los. No són; han estat.