El poble és sensacional.


Obra:Viatges i flors (p. 61-63)

testing image

El poble és sensacional. Les cases estan bastant separades les unes de les altres, situades al cim d'una muntanya d'alçada lleugera des d'on es pot veure amb una girada d'ulls el mar i la cresta blanca dels Pirineus. Són cases alegres, a quatre vents, totes de dos-cents metres, amb grans obertures: molt vidre i poc maó. [...]

 

Un jardí de cent mil metres. Els propietaris dels xalets, així que van comprar el terreny per fer-s'hi construir el seu recer meravellós, ja el van trobar arboritzat. Hi ha mimoses d'aquelles que els jardiners en diuen «sempre-en-flor», d'aquelles altres que al temps de la florida, que sempre s'escau pel mes de febrer, semblen un pom de boles d'or, i d'aquelles que tenen poca capacitat de florida però que creixen de pressa fins a alçades vertiginoses, dretes cap al cel. Hi ha un camí vorejat de moreres amb les fulles generoses d'un verd cristal·lí. Hi ha til·lers no tan importants com els de Schönbrunn però que Déu n'hi do. [...]

 

Una olivera de tres branques, signe de pau, senyoreja a l'entrada al costat de tres xiprers signe de bon acolliment. S'hi acumulen una dotzena d'àlbers de fulla gronxadissa tota de plata a la banda de sota, mitja dotzena d'arços, un castanyer bord, dos avets, tres pins que aombren migradament la barbacoa, dotze cirerers del Japó que floreixen espès i rosa, i com a arbres fruiters plantats generalment al darrera de la casa hi ha quatre albercoquers, sis pruneres clàudies, sis presseguers, tres cirerers i quatre ametllers per poder fruir de l'espectacle d'una bella florida blanca al pic de l'hivern. L'única flor: roses de categoria. [...]

 

L'arbre que domina el jardí, tot i que n'hagin abatudes unes quantes per fer lloc als altres arbres, és l'alzina. Arbre de gran monotonia però de gran seguretat. Sense malura, de fulla perenne, resistent a totes les envestides dels vents, que brota segur, que es protegeix la soca amb un gruix de suro actualment poc cobejat pels tapers, però que dóna a l'arbre l'abrigall que necessita i que li permet amb molta parsimònia, això sí, de fer-se centenari. [...]

 

Però en aquesta zona de xalets preciosos hi sura una mena de malefici, una mena de malestar que emmetzina i que només es manifesta a caiguda de tarda i durant la nit... No passa mai res, no s'ha pogut mencionar un sol fet desagradable, no es pot dir que els lladres hi tinguin tirada, ni els saltacamins, ni persona de costums reprovables... res de tot això. A entrada de fosc, quan els ocupants de les cases corren a tancar finestres i balcons, és perquè els envaeix el sentiment profund tot mirant la lluna o el núvol o les copes dels arbres retallades damunt la transparència o damunt l'opacitat del cel, que cada fulla de cada arbre és un ull carregat de poder i d'intel·ligència, no que els mira, sinó que els observa i enregistra tot el que pensen. Per què?...