Penso que a casa seva, a Romanyà, va ser feliç.



testing image

Penso que a casa seva, a Romanyà, va ser feliç. L'hivern se li feia dur, sobretot quan petava la tramuntana. Per això, els darrers anys, venia a Barcelona —si podia, d'incògnit total— els mesos de gener i febrer. La resta de l'any vivia a Romanyà, sense gairebé sortir-ne. Amb el vehicle de la Carme Manrubia, baixava cada dissabte a Sant Feliu a comprar vitualles per a tota la setmana. A l'hostal hi anava a dinar alguns dies, cada vegada menys. Tanmateix, li guardaven una tauleta rodona en un racó del menjador, sota un rellotge de pesos, prop de la xemeneia. Tenia el costum ancestral —dels hostes antics— de fer-te menjar el millor i el més car, i sempre li semblava —a ella, que menjava poc— que et quedaves amb gana. A l'estiu dinàvem a la terrassa posterior de l'hostal, sempre més fresca que el menjador. Com he dit, el ritual consistia a tornar a casa seva i prendre cafè i algun licor, i xerrar una estona, no pas més d'un parell d'hores. De sobte, passava un àngel —devia ser un dels seus, especialment ensinistrat— i hom comprenia que la visita s'havia acabat. Sota el sol de ponent, fèiem un darrer tomb pel jardí, agafàvem el cotxe i la deixàvem com l'havíem trobada: sola, ara entrant a casa seva, endinsant-se en la seva solitud, que era la seva vida.