Homenatge a Vicent Andrés Estellés

Homenatge a Vicent Andrés Estellés

Demanàvem pedrega

entre l'ortiga blanca

i el cor buscant la plenitud.

No podíem somriure.

Les llandes rovellades

i la brossa a cabassos

femaven perfectament les punxes.

Escorcollàvem en refugis buits

i pastàvem el fang

il·lusionadament sense adonar-nos...

Era la terra tota com nosaltres mateixos,

feta de remitjons sublims,

eternament desada.

El raval era un rastre de figueres secant-se,

una munió de reptes

i de somnis podrint-se,

apegalós contacte d'un altre món inabastable.

La fona i l'esplendor

de l'amistat i dels presagis

que els cards serenament ens confessaven.

La colla solitària...

Parlàvem un clivellat idioma,

una resseca pell, una paraula

llunyanament vençuda,

una tírria amagada a l'antosta del temps.

Havíem de combregar amb còdols

i amb nosaltres mateixos

per les voreres de l'argila,

entre barrons de pedra,

alletats per l'enveja,

rebutjats per l'ensomni,

estranyats de la terra,

escanyant-nos en l'ànima.

Creixement sense sort

que no vam acceptar de cap manera.