Abans, al meu poble, que era un poble com un altre...


Obra:Quadern de Bonaire (p. 77-80)
Municipi:Burjassot

testing image

Abans, al meu poble, que era un poble com un altre, ni millor ni pitjor —jo procure que l'amor propi local no m'encegue—, hi havia una espècie de calendari mai no escrit, però que hom seguia ritualment en totes les seues rotacions. Em referesc a aquell misteriós calendari, profundament vinculat amb la vida de les flors i dels animals i dels cossos inanimats, que feia que es traguessen unes canyes i els monyicots aplicassen tota la seua bestiesa habitual a caçar parotets i marotetes, aquelles libèl·lules encantadores i fugisseres; o que es jugàs a les telles del mort i pam, o al s'han cagat a l'escaleta o, de part de vespre, els vespres d'estiu, amb la gent sopant a les portes de les cases, a caçar —generalment intentar caçar— ratapenades. Em pense que si alguna vegada hagués tingut fàcilment a la vista una de les ratapenades m'hauria mort de por. Però, com que mai no aconseguíem caçar-les, em dedicava a caçar-les. També hi havia un altre moment a base de canya, i era el moment de collir les figues. Al corral de casa els meus pares en teníem una, de figuera, que feia unes figues que podien competir molt dignament amb les que collia, al costat de casa, un home que venia olives.

No ho sé, ignore si encara segueix vigent aquell calendari que regulava els ocis dels infants al meu poble i que donava una sortida inútil a la seua profunda i connatural mala llet. Voluntàriament o involuntàriament, fa molt de temps que em vaig esborrar d'aquells clans barbàrics i em dedique, mal que bé, a aquella cosa que ens inspirava tant de respecte i tant d'horror: em dedique a guanyar-me la pesseta.

Entre dues clarors començaven a volar, rabents, però amb malaptesa, sense una línia fixa, sense un propòsit concret, les ratapenades. Les ratapenades s'alimentaven de mosquits. Els temps de l'estiu és temps de mosquits, i naturalment o consegüentment és temps de ratapenades.

Mai no se sabia d'on sortien, en aquelles bandades frenètiques i com desorientades; envaïen els carrers del poble. Els monyicots ens posàvem en arbitràries bateries, amb les canyes a la mà, i fotíem canyades a dreta i esquerra. Empràvem el vocabulari dels caçadors: —L'he tocada de l'ala, l'he tocada de l'ala! Mira-la! L'he tocada de l'ala, l'he tocada de l'ala!...

Allò era estricta invenció, fantasia. Ni de l'ala ni de res. Les ratapenades esquivaven molt admirablement les nostres canyes, remuntaven el vol, passaven ran de les finestres, se'n fugien, tornaven després. Mai no he vist ningú que haja caçat una ratapenada. Dic vist. En canvi, he oït que moltes persones, molts monyicots, asseguren haver-ne mortes. Però jo jure que mai no ho he vist, i cada estiu, al crepuscle, treia la meua canya corresponent i m'aplicava amb tot el veïnat de monyicots a la feroç persecució d'aquests animals de l'esfera volàtil.

El més curiós eren les converses que solíem mantenir, asseguts a terra, damunt un rastell.

—El meu germà en va matar quatre l'altre dia...

—Quatre?

—Quatre.

—Això és mentida.

S'establien polèmiques, discrepàncies, discussions terribles.

I sempre hi havia qui ens tornava a referir que, en matar una ratapenada, allò més convenient era obrir-li les ales i mantenir-les obertes amb uns trossos de canya, i després torrar-les. Aleshores les ratapenades adquirien sobtadament veu humana, en sentir la claror, i cridaven únicament:

—Fill-de-puta-fill-de-puta-fill-de-puta!... Jo no ho sé, si allò era de veres o pura invenció. Ja he dit que jo no he vist cap ratapenada morta. Però, com que sempre he estat molt crèdul, acceptava aquestes versions:

—Sí? —obria uns ulls de pam.

—Sí.

—I diuen fill de puta?

—Fill-de-puta-fïll-de-puta-fill-de-puta... Cada estiu es repetien aquestes nefastes versions i circulaven per tot el poble entre la gent menuda.

Ara es parla molt de l'equilibri ecològic i em pense que l'estupidesa humana exterminarà tota una sèrie de vides que no feien cap dany a ningú, com ara les ratapenades, i que algun benefici devien reportar: es menjaven els mosquits.

—Però ara hi ha altres productes per a fer desaparèixer els mosquits. A més a més, no sé si has pres esment que, d'un munt d'anys ençà, els mosquits fan menys dany que abans, han perdut la seua força ancestral, es limiten a armar soroll. No són com aquells mosquits que et xuclaven la sang mentre dormies, i l'endemà tenies un bony, una protuberància, al coll, en un braç, en qualsevol indret del teu cos. Aquests mosquits tampoc no són ja com aquells d'abans de la guerra, desenganya't.