Eixalada
En Aquisgran
Carles lo Many un dia estant
sol de la història
en lo migdia de sa glòria,
en trono d'or,
de ducs i prínceps amb la flor
de tots els pobles,
doblant humils ses testes nobles,
cinc monjos vells
amb pobres hàbits i burells
se presentaren
i amb greus sospirs aixís parlaren:
«Rei adorat
que per estendre son regnat
Déu al món dona,
més que pel ceptre i la corona
gran per lo cor,
oïu, si us plau, nostre clamor.
En Eixalada,
vora el camí de Llívia a Prada,
monjos ahir
teníem temple i monestir,
horta florida,
vells pergamins que el cor no oblida,
llibres de cor
que recaptàvem més que l'or,
altars de marbre,
claustres d'estil feixuc i barbre
on cisell tosc
les feristeles d'aquell bosc
gravat havia;
teníem ampla conreria
on lo pobret
era guardat de fam i fred.
Mes, gran desastre!,
de tot això no en queda rastre;
en un moment
la revinguda d'un torrent
ho ha esborrat
i és com si mai hagués estat!
