En aquell temps els carlins havien intensificat...


Obra:Obres completes (p. 1025-1027)
Municipi:Girona
Comarca:Gironès

testing image

En aquell temps els carlins havien intensificat la guerra a Catalunya i havien establert, més o menys efectiu, un bloqueig a l'entorn de la ciutat de Girona, on, aleshores, residia jo amb la meva família. Aquest bloqueig va posar els defensors de la ciutat en un estat de sobreexcitació morbosa, i, ja que no podien venjar-se, en l'enemic armat, dels perjudicis que els ocasionava, s'esbravaven contra els gironins pacífics que els inspiraven sospites d'opinió carlina; i, entre els sospitosos, inclogueren el meu pare, no per cap altra raó sinó perquè, catòlic pràctic, assistia a missa els dies de precepte i visitava tot sovint les Quaranta Hores. El cert és que el pobre home es veié atropellat de mil maneres, ja amb el càstig de contribucions extraordinàries, ja amb el de fer serveis personals a les muralles, intencionadament assignats a les nits més crues de l'hivern, quan plovia, nevava o la tramuntana bufava amb més inclemència. Allò era insuportable. Així és que, en el bon temps, abans que arribés un nou hivern, determinàrem evadir-nos. [...]

Planejada la resolució, tractàrem de posar-la en pràctica, cosa que oferia les seves dificultats. L'absentar-se de Girona només era permès als que disposaven d'un document oficial autoritzant-los-ho, i aquest document es negava sistemàticament als sospitosos. No teníem, doncs, més remei que fugir d'amagat. ¿ De quina manera ?

Aleshores vivíem en el primer pis d'una casa senyorial (Casa Ciurana), i, entre altres dependències, als baixos disposàvem d'una quadra, on els nostres masovers de Montnegre, quan ens visitaven, solien fermar els bous o els cavalls dels seus carruatges. Ara bé, a pretext de netejar aquella quadra, un hortolà del carrer de la Rutlla, amic nostre. va venir un dia de bon matí amb el seu carro, va carregar-hi dos o tres baguls nostres, plens de roba, va cobrir-los de fems i, com si no traginés altra cosa que aquests fems, va sortir de la ciutat sense inspirar la més mínima sospita als guardians dels portals. Tot seguit, aquell mateix matí, després d'haver afluixat a la seva horta la part de fems que duia, va transportar a Fornells la part d'equipatge i el deixà dipositat a l'estació, a disposició nostra quan hi compareguéssim.

Mentrestant els de casa s'afanyaven a entaforar, de la manera més dissimulada possible, en els plecs interiors dels nostres vestits, especialment en els de les dones, joies i diners, en bitllets i en metàl·lic. Jo portava un sobretot en el qual, entrecosides entre el folro i la roba, encabiren una bella porció de monedes d'or; cinquenes, unces i mitges-unces. Eren tresors que no podíem abandonar. Ja prou ens recava haver de deixar a la bona de Déu els mobles del nostre pis; però, és clar, no ens els podíem pas endur. A la tarda d'aquell dia mateix, després d'haver dinat amb quatre esgarrapades, car tots estàvem nerviosos i desganats, tancàrem amb dos tombs de clau el cancell i, com aquell qui va a passeig a prendre el sol, aparentant una gran tranquil·litat, sortírem per la porta del Carme i enfilàrem la carretera del cementiri. Érem quatre, el meu pare, la meva mare, la meva germaneta, de vuit anys, i jo, que en tenia quinze.

No gaire lluny, ens hi esperava el nostre amic hortolà amb un carro entendat. Hi pujàrem i vàrem posar-nos darrera d'unes garrafes i uns sarrions buits que s'hi estintolaven formant mampara, ja disposats així perquè a llur redós poguéssim amagar-nos, agenollant-nos a les bosses del carro i cobrint-nos amb una manta, així que el nostre conductor ens donés algun senyal d'alarma.

De moment, les circumstàncies eren favorables. La carretera, en tota l'extensió que en vèiem, estava deserta. A l'Onyar, tampoc no hi havia ningú. Les seves aigües, groguenques i llustroses, semblaven embassades, car no mostraven cap arruga d'onatge ni deixaven sentir cap remor de correntia; i les acàcies, pollancres i matolls de les seves riberes restaven en una immobilitat tan absoluta que un hom hauria pogut imaginar que eren de naturalesa inflexible, àdhuc en les seves més fines branquetes i fulles. La tarda no podia ésser més dolça i quieta. Enlloc no hi havia cap tremolor sinó la nostra.