Quan la comitiva que duia el cos jacent del bisbe...


Obra:Cera (p. 9-12)
Municipi:Girona
Comarca:Gironès

testing image

Quan la comitiva que duia el cos jacent del bisbe va aparèixer al capdamunt de la Rambla, vaig fer uns passos enrere per refugiar-me sota les arcades de pedra. La mare es va adonar del moviment i amb una mirada i un gest a penes perceptible però enèrgic em va ordenar que em situés altre cop al seu costat. Per sortir de casa, s'havia posat un vestit negre, cenyit al cos amb un cinturó, i s'havia cobert amb mantellina, com si anéssim a l'església. Però ens havíem aturat a la Rambla, a esperar, entre la gentada, que passés l'enterrament. Al costat nostre, un home amb americana fosca, camisa blanca i corbata negra, llançava a terra la cigarreta amb què havia entretingut l'estona i trepitjava la burilla, sabates negres de cordons, enllustrades i punxegudes. Altres dones de negre, com la mare, amb el cap cobert, tenien a les mans un rosari o el llibre de les devocions. Un bosc de mitges negres. En el matí d'agost, calorós, el negre embafava i ofegava tant com la xafogor. Suàvem, callàvem. [...]

 

I així era. El cos del bisbe reposava sobre un baiard descobert que transportaven vuit eclesiàstics, de roquet. Havia mort gran, a 87 anys, i la matèria mortal que lliurava a la terra i que seria dipositada unes hores després sota les lloses de la seu era ben minsa.  [...]

 

L'art dels embalsamadors havia donat una mica de volum a les galtes embegudes, com si el pastor tingués la boca plena de vent, sense arribar, però, a la inflor; els revestiments eclesiàstics que l'acompanyarien a la tomba atorgaven a la despulla una il·lusió d'amplitud, però el cadàver tenia una patètica petitesa d'ocell, com si cabés a la conca de les mans. Un nas prim i aguilenc que es perfilava entre el fullam frondós dels til·lers de la Rambla coronava un rostre d'una pal·lidesa mortuòria, exsangüe, del qual penjava, com una excrescència malignament desenvolupada, la carnositat de l'orella, crescuda amb el temps. El cap, cobert amb la mitra, reposava sobre un coixí de seda, amb arabescos florejats. Ulls clucs. El senyor bisbe, en el seu recorregut pòstum per la ciutat, hauria pogut contemplar, en aquella posició, el cel blau del matí d'agost, lleument emboirat per la calitja i l'estuba, però cloïa els ulls amb aquella contumàcia que hi posen els morts si el cadàver ha estat atès com cal abans de la rigidesa. Els sentits carnals ja no li pertanyien ni els necessitava. Aquelles mans amb què, en processons i audiències, el pastor beneïa el ramat, magnànim i cerimoniós, també restaven immòbils, enllaçades sobre la casulla, reposant sobre el ventre, sarments de cera, mans que ja semblaven un d'aquells exvots que dipositaven els creients fervorosos als peus de la Mare de Déu dels Àngels, invocada en mal tràngol.                     [...]

 

Així va passar Rambla avall la despulla del senyor bisbe i en aquells que contemplaven la desfilada fúnebre hi va haver com un respir d'alleujament. Moments abans, quan tenien davant el cos jacent, havien hagut de lluitar entre l'impuls morbós de mirar el cadàver i fixar-se fins en l'últim detall i la conveniència d'aparentar recolliment, cloure els ulls, abaixar el cap i pregar Déu per l'ànima del pastor. Una tria complexa que tothom havia mirat de combinar com millor va saber. Era gairebé impossible no cedir a l'atracció que un sent per contemplar els morts, però les formes del dol obligaven a l'oració i al compungiment. Així, molts havien mirat de satisfer un impuls i l'altre, amb mirades de reüll al cadàver mentre els llavis mormolaven un parenostre per l'etern repòs. «Pobre senyor bisbe», va exclamar una dona quan la despulla ja era avall i només se n'apreciava allò que més sobresortia, les fines sabates de pell de color grana, el nas pàl·lid, la mitra blanca i daurada, en una posició horitzontal ben simbòlica i tràgica. «Pobre senyor bisbe». Ningú no va respondre.