testing image

La mare (fragment)

 

Mare sempre, de llums i de tenebres,

mare, mítica verge vora el foc,

sap els remeis eterns per a les febres

que devoren el món a poc a poc.

Ella, davant la mar innumerable,

preveu les singladures de perill

ferida per l'escull abominable

del dolor que no vol per al seu fill.

Que tan sols per son fill se sacrifica

la mare somniosa vora el bres,

quan, amb ones de fel, la mar publica

l'averany del camí sense regrés.

Navegant pel blau pèlag impassible

potser el fill, el port oblidarà

on és la mare trèmula i sensible

guaitant, tothora, l'horitzó llunyà.

Potser creurà que l'ímpetu que el porta

pels camins de l'atzar, segur i nu,

és la rosa dels vents, lírica i forta,

que infla son pit i amb un sospir l'enduu.

I oblidarà, potser, el vell bullici

quan era infant i mai no estava sol,

emparat per l'amor i el sacrifici

de sa mare, amatent com un trespol.

I potser pensarà que l'ésser lliure

navegant fent la via de l'abim,

mai no val la penyora de son viure

i oblidar el desdeny que fila prim.

Un gest desencisat dirà recança

del temps aquell pueril, sempre seré,

quan al món sols lluïa l'esperança

i el bres era una barca de vaivé.

S'entelaran, llavors, sos ulls plorosos;

voldrà oblidar la vida i sos afanys,

i recordar els braços amorosos

de la mare, com port per als seus planys.

I si la nau, per sa dissort, s'esqueixa

contra l'escull, sirena de l'embuc,

sols el record endolcirà sa queixa:

la Mare venç el signe malastruc!

Oh Mare, símbol i motiu, per sempre,

d'eterna vida i amorós conhort!

Tu, que a ton cor saps infundir el tempre

de passió que triomfa de la Mort!

Puix veus ton fill, camí de l'aventura,

com un ocell que abandonà son niu,

i buit el bres, en la tempesta sura

cercant l'empar de ton amor més viu.

Que ta mirada, blanca de gavines,

torne la pau al fill aventurer

tot irisat de nacre de petxines

a la platja nadiua mariner.

I son somni, fecund per meravella

de l'empelt redemptor i maternal,

ja mai més no voldrà la llum aquella

que l'enduia lluitant contra el mestral.

Mes, si veus que en son pit la flama viva

de son cor il·lumina son enuig,

deixa, Mare, ton bres a la deriva;

que ton cor i ton fill no són perduts!

I un matí, ja marcida ta mirada

pel llampec dels galfins de Posseidó,

el teu fill (teu i estrany) altra vegada

voldrà el bres de tos braços per guardó!