No t'acaba de dir la mare que...

No t'acaba de dir la mare que, quan la tartana aquella va moure, encara de nit fosca, jo era la xiqueta més feliç del món? I ja no vull dir-te res quan arribàrem a l'estació de València, amb tanta gent ja de bon matí i amb tots aquells trens... Això és que m'agrada patir? No senyor, que jo vaig disfrutar bona cosa d'aquell viatge... Però, a l'estació de València, ens esperaven uns senyors que vingueren amb nosaltres i només parlaven de coses que la mare no entenia. I, en arribar a Castelló de la Plana, que pareixia que no havíem d'arribar mai, perquè aquell tren parava en totes les estacions, tot eren homes drets i fets, amb cara de doctes, que s'havien de posar d'acord per a firmar no sé quins papers molt importants i el meu germà Ramon, que era un tros de pa, s'havia oferit per a dur un escrit amb el vot d'aquell capellà que et deia la mare, el que tenia cara de canonge, que es veu que vivia a Madrid i no li venia bé vindre a Castelló de la Plana, perquè era ja un home d'edat. I ja em diràs tu a mi si una xiqueta pot divertir-se en una reunió com aquella. Però es va acabar prompte o, a mi, el temps em va passar volant; dinàrem, ara no me'n recorde què, i, hala, al tren una altra volta i tots cap a casa. Però, a pesar de ser una cosa tan simple, la mare va estar somiant aquell viatge fins que estava a punt de casar-me, ja veus si vaig disfrutar o si vaig sofrir...

Mare, m'acabes de contar que tu assistires, en persona, a la reunió d'intel·lectuals que firmaren les normes de Castelló?

La mare no sap què firmaren aquells homes, que ja t'he dit que no entenia un borrall; però intel·lectuals sí que devien ser, perquè donava gust sentir-los parlar, encara que jo no entenia la meitat de coses que deien, i no feien cara d'anar al camp, saps què vull dir-te? I que la mare va anar a Castelló i va assistir a aquella reunió en persona és tanta veritat com que estic ací ara.