No sé si ho he dit: vaig nàixer a Castelló de la Plana...


Comarca:Plana Alta

testing image

No sé si ho he dit: vaig nàixer a Castelló de la Plana i hi vaig viure fins que vaig conéixer Fany i vinguérem, pocs anys després, ací a l'Horta. ¿Què els puc dir de la meua ciutat? Ja saben vostés, capital de província, ciutat propera a la capital del país (allunyades, misteriosament, quant als aspectes sentimentals: Castelló no és altra cosa que una València en miniatura), i... i no sé què més dir-los. Sense poetes (¿Bernat Artola? ¿I qui és aquest?, es deuen preguntar vostés amb raó), sense pintors (¿Ribalta? Però Ribalta era... català!), sense descobridors de terres llunyanes ni herois que figuren encara que siga en notes a peu de pàgina en els manuals d'història, sense platges encisadores ni monuments dignes de perdre més de mig minut contemplant-los... ¿Sense res? No exactament. És un ciutat que adquireix el seu valor de la negativitat, com si el buit de què parla la filosofia budista hi haguera trobat el seu definitiu refugi. Fixen-s'hi: no hi ha distàncies enormes, no hi ha un trànsit que aclapare les persones, no hi ha tant d'atur com en altres llocs, no hi ha la delinqüència que té tantes altres ciutats mortificades, fins i tot no hi ha un equip de futbol de primera divisió que acapare la totalitat de les converses masculines que es produeixen als bars. ¿Senten una mica d'enveja? No és estrany: el lloc on vaig nàixer és l'exemple vivent que es pot aconseguir en l'àmbit de les ciutats allò que certs escriptors de principis de segle (vint) volien reflectir en l'àmbit de la consciencia: la progressiva minva de ser.