A can Benavent, l'any cinquanta...



El cicle novel·lístic de sis títols d'Isidre Grau (Cerdanyola del Vallès, 1945) que s'inicia amb Vent de memòria (1984) i es tanca amb El punt blanc de l'horitzó (2006) té com a marc primigeni els paisatges de Cerdanyola del Vallès, en la ficció Vinyes de Savall, abans de la industrialització dels anys seixanta del segle XX i l'arribada en massa de la immigració especialment andalusa.

Can Cordelles, un dels masos amb més solera de la contrada, és el bressol de Can Benavent i la nissaga que protagonitzarà el cicle, iniciant-se amb el casament de l'hereu Pau amb la minyona andalusa Lola. En els camps i vinyars paral·lels al riu Sec, propietat dels Cordelles s'hi aniran instal·lant indústries punteres del país com Uralita i Aiscondel (en la ficció Ricart i Krauser), avui encara a tocar del mas.

testing image

A can Benavent, l'any cinquanta va començar com un silenciós compàs d'espera de la vida i de la mort. Sense un pare que vetllés pel patrimoni i sense un germà que li fes la guitza, Pau Benavent es podia esplaiar amb l'embriaguesa de qui ho té tot a les mans. Podia pujar al mirador i comptar les rengleres d'ametllers, mentre s'afigurava enllestint els tractes amb llogaters, parcers i masovers, i després, quan ja estava segur que la hisenda prosperaria sense la seva mirada, es veia parlant amb en Delfí Barbat per encomanar-li els interessos a la Borsa i per donar-li les darreres instruccions necessàries per mantenir la clientela del despatx, que el noi ja és espavilat, però sempre haurà de tenir algú al damunt que li digui per on s'ha d'anar. I no hi fa res, jo ja et trucaré cada setmana, i els més pesats que s'esperin, que de tant en tant ja faré una escapada. I en Delfí li diria amén, sempre amb el posat de bon jan, i ell agafaria el tren de París. Però abans d'arribar-hi premia la clau d'alarma i aturava el tren en sec. Ja no valia la pena de somiar París. La ciutat ja no era el cau de la bohèmia eixelebrada i exultant. La guerra havia escombrat la gratuïtat dels artistes i només quedava espai per a l'existencialisme d'homes com Sartre i Camus.