Metamorfosi
No tinc altra memòria d'infantesa
sobre el voltant inexplorat de la ciutat
que aquell bell cercle blau de les muntanyes.
D'aquell bell cercle màgic de muntanyes,
un món, o laberint, d'ombries i de cingles,
d'humits indrets irrevocables
—amb l'amenaça alternativa de sequeres—.
Aitana n'és la reina,
amb les neus remotíssimes d'hiverns que imaginàvem
al redós del tendur.
Un món que colombràvem
agrest, puixant, reblert de meravella,
desconegut, profund a l'hora baixa,
sempre observat de lluny,
interior, verge, somiat.
