Reconec que el mèrit que accepto no és meu...


Comarca:Alt Empordà

testing image

Reconec que el mèrit que accepto no és meu, perquè el dec a la bellesa imponderable d'aquest racó de món.

"D'ençà que conec Castelló d'Empúries, la petita ciutat on m'agradaria viure i morir —va escriure fa molts anys al diari "La Publicitat" el crític Feliu Elias— admiro molt menys el poeta Carles Fages de Climent." Això vol dir que, de l'esperit de les pedres morades de Castelló d'Empúries era impossible que no en sorgís, una hora o altra, un poeta i que el mèrit és tot d'aquesta obra de gegants tan ben lligada als murs i a l'absis d'arestes nervudes i arbotants esvelts de la nostra estimada església catedralícia que és un tot arquitectònic únic amb el Portal de la Gallarda, testimoni de tantes grandeses pretèrites, que decora la façana oriental del meu jardí, el lloc que he triat per a les meves meditacions.

Costa molta feina i molts diners traslladar un difunt, i vull estalviar-ho al meu hereu, jo que no n'he sapigut per mi. No, no vull que em traslladin. Vull morir el més a prop possible de la meva més antiga sepultura pairal.

Tenia 18 anys quan em va ser premiat als Jocs Florals de Girona, un poema que acaba així:

 

I quan arribi l'hora de tenebres

que, en faç del vent, s'apaguin els meus ulls

lassos de llum i fadigats orgulls

i una ampla llosa els faci de palpebre,

ens fóra premi, per silent recer

l'urna clement, que duu el meu nom pairal.

Davant l'altar santíssim del Roser,

ésser os i pedra d'una catedral

a on cada columna és un xiprer.

 

Faig davant vostre, amics, prenent per notari tot el poble, el meu testament, perquè un dels drets més sagrats, una de les llibertats supremes de l'home, és l'elecció de sepultura.