Es gegant des Vedrà (fragments)


Obra:Rondaies eivissenques (p. 43, 45-47 i 50-52)
Indret:Es Vedrà
Comarca:Eivissa

testing image

Es gegant des Vedrà (fragments)

-I no sabeu què li hem de fer? -digué ella tota regirada.

-Si li féssiu un pegat de fonoi marí des Vedrà a ses costelles, tengueu per segur que s'adobaria tot d'una.

-Justament ha de ser des Vedrà, a on hi ha aquell gegantot que es menja tot qui per allí s'acosta? No podria ser d'una altra banda?

-No. Ha de ser justament d'allà, perquè és un fonoi marí que es gegant sembra a posta per ell. Ara ja ho sabeu; faceu es vostros comptes. Sis dies li queden...

Pensau com va quedar aquella doneta, mesquina. Ella hauria fet qualsevol cosa per tornar sa salut an es seu home, però, qui aniria as Vedrà, si feia ja molt de temps que no hi havia qui gosàs acostar-s'hi ni a tret de vista?

Amb això sentí que la cridaven:

-Ma mare! Ma mare!

Sortí banda fora de ses cases i es va veure es llaütet que es feia mar endins. Es dos al·lotets, en Pepet i en Toniet, un a cada rem, vogaven amb tota l'ànima.

-I a on anau, fiis meus? -els hi digué.

-Hem sentit lo que us ha dit sa dona aquella i anam as Vedrà, a buscar fonoi marí -respongué en Toniet-. No volem que mon pare se mori.

-Però, que no veis que us menjarà es gegantot?

-No tengueu por! [...]

Sort tengueren que estaven ja as costat des Vedrà i es trobaren a un lloc que hi tenien peu.

Unes manotes com a senaies els assegueren a una penya, i es trobaren davant es gegantot, que els hi deia:

-Veiam, quins tractes són aqueixos que volíeu fer-me?

Es dos al·lotets tremolaven com a dos fuies d'arbre, de s'espant que tenien. Però en Toniet es fer coratge i li respongué:

-Volíem un manadet de fonoi marí. Què voleu per ell?

-Una dotzena de polps —digué es gegant—. Ets bo a portar-me'ls?

-No una, dos, si voleu -oferí en Toniet.

-Es gegant baveiava i es llepava es morros de gola, diguent:

-Idò, tracte fet.

Però en Toniet, que ja feia comptes de com podrien fugir d'allí va afegir-hi:

-Amb una condició, emperò.

-Digues quina.

-Mos heu de treure es llaüt des fondos de la mar i mo l'heu d'adobar.

-Això, no! És massa feina. Jo trauré es llaüt; però adobar-lo, l'adobareu valtros, que jo de mestre d'aixa ni de fuster no en sé res -respongué es gegant, que també es maliciava de sa mateixa idea.

-Bono, siga així com deis. Tragueu es llaüt i naltros ja mos apanyarem.

Es gegant botà de peus dins s'aigua, agafà s'embarcació amb ses dos mans i la posà a sa vorereta, allí on li digué en Toniet.

Es dos germanets s'hi posaren i amb unes filagasses d'estopa, un pinyot de pega, dos llistons i un pareiet de claus l'agaliparen així com pogueren.

Quan estigué llesta, es gegant la va tornar a tirar a la mar.

I en Toniet li digué:

-En voler.

-Idò ara mateix -respongué es gegant.

-Au, Pepet, embarca! -digué en Toniet.

-Ah, no! -exclamà es gegant, agafant-lo per un braç-, Encara no em mam es dit. Per llavò fugir tots dos i jo quedar-me sense polps i sense al·lots? Ca, home! Tu te'n vas tot sol a agafar es polps i me'ls portes; i si fuges i no tornes me'l menj, an es teu germà. Estam entesos?

En Toniet, mesquin, no tengué altre remei. Agafà es rems i ran ran de terra anà donant caça an es polps. N'era pràctic d'això i en poc temps va tenir ses dos dotzenes convengudes. Encara no era mitjan tarda i ja estava de retorn.

Es gegant quan el va veure li digué:

-Què, no n'has trobat?... Ja m'ho pensava. Idò com que no tenc res per sopar, vos menjaré a tu i an es teu germanet.

-A poc a poc! -respongué en Toniet, allargant-li sa senaia-. Aquí van ses dos dotzenes. Anau-me a portar un bon manadet de fonoi marí i estarem en paus. [...]

A la fi en Toniet ja no volgué esperar més, perquè va veure que si volia arribar es fonoi marí a ca seua d'hora de fer es pegat a son pare, era qüestió d'arromangar-se. Momprengué un rem, en donà un altre an en Pepet i li digué:

-Au, vine amb jo! I quan te diga: etziba-li!, etziba-li sense llàstima ni por.

-Anem! -digué en Pepet.

S'acostaren an es gegantot que, amb sos calçons descordats i sa camia arremangada, estava panxa a Paire, fent ses darreres.

-Etziba-li! -cridà en Toniet-. esvergant-li amb so rem tot lo fort que pogué.

En Pepet va fer set sous de lo mateix. I venga manegades per damunt sa panxa! N'hi donaren mentre pogueren moure es braços. Es gegant provà d'alçar-se un parei de vegades, però com que ja estava mig mort i no tenia força per res, bastava una garrotada per tornar-lo a tombar.

El deixaren estar quan veren que ja no es bategava ni alenava i tenia sa panxa tota crivellada de ses punxes des vogamarins.

Sense perdre temps, esgotaren s'aigua des llaüt, arreplegaren un bon manat de fonoi marí, i feren redolar es gegant fins a la mar. Li passaren una corda pes coll i el fermaren a sa popa, perquè volien mostrar-lo a tothom.

Soterraren an es rems, i no heu vist mai ningú a vogar com vogaven aquells dos al·lotets!

Estaven ja devers mitjan camí, per davant cala Llentrisca, i es sol tombava en sa seua carrera, quan conegueren que es llaüt s'anava fent pesat, i que per fort que vogassin no feien envant. De moment no sabien a què donar sa culpa, però aviat se n'adonaren que un colp de delfins s'havia proposat fer-se un fart amb es gegant.

-Taia! -digué en Toniet an en Pepet, donant-li una cutxilla-, Tanmateix no l'arribarem.

En Pepet taià sa corda i ja pogueren fer via. Era embrunidet quan amarraren casi davant ca seua.

I no vulgueu sebre com els hi tocaven ses cames an es darreres duguent es manadet de fonoi marí.

Trobaren sa mareta an es porxo que plorava com una magdalena.

-Ma mare! -digueren es dos a un temps.

-Fiets meus!... -sols els hi pogué respondre ella, abraçant-los tan fort com podia-. Vóstron pare s'està morint i no fa més que demanar-vos!

-Jau es fonoi marí i faceu-li es pegat, però de pressa! -digué en Toniet-. Naltros ara hi anam, a veure'l.

Sa mare se n'anà cap dins sa cuina i ells entraren a veure son pare.

Aquell homenet, mesquin, ja estava a lo darrer. Els hi agafà ses mans amb una gran alegria, mentre ses llàgrimes li corrien cara avall. Ni mancos parlar podia.

Tot d'una entrà sa dona amb so pegat en sa mà, i l'hi posà a ses costelles.

Ell va ser com posar oli a un llum. As poc temps ja parlava amb tots ells. I el sendemà ja se va aixecar des llit, com si res hagués tengut.

I és de llavò ençà que es pot anar as Vedrà, sense por de res.

I conté acabat.

Si no es mentida,

és veritat.