En aquest ambient relativament aïllat...


Obra:Combat d'incerteses (p. 99-100)
Municipi:Olot
Comarca:Garrotxa

testing image

En aquest ambient relativament aïllat, o, almenys, organitzat com a parèntesis successius dins de la quotidianitat olotina, algú em suggerí de continuar una iniciativa que ja venia dels últims mesos de Barcelona: col·leccionar un àlbum d'autògrafs i dibuixos, no sé si seguint un costum lleugerament cursi dels jovenets —o les jovenetes— benestants d'abans de la guerra, o preveient que el testimoni d'aquell moment insòlit seria un document interessant.

Ara, en fullejar les 50 pàgines de l'àlbum m'adono que, en efecte, és un testimoni prou interessant o, almenys, el testimoni d'un d'aquells illots que la gent s'entestà a mantenir relativament a part del gran terrabastall de la guerra i la revolució. És simptomàtic, per exemple, que entre tots els signants, només feren alguna al·lusió a la guerra en Joan de Garganta, en Ferran Soldevila i en J. Pous i Pagès, aquest, amb una sentència tremenda que a mi sovint encara em fa reflexionar, transcendint anècdotes i episodis: «No hi ha res pitjor que la gent de bé quan l'erra.» Els altres s'esforçaren a ignorar-la. En Francesc Labarta féu un dibuix caricaturesc i afectuós en el qual un milicià s'esbargia fumant tranquil·lament una pipa, mentre, al fons, creixia la fumarada dels bombardeigs i dels incendis. En Xavier Nogués no va abandonar les seves escenes d'humor tendre: l'home de grans bigotis dissimulant la por davant d'una vaca de mirada tristoia, més mandrosa que agressiva. L'Ivo Pascual insistí en els paisatges idíl·lics de la Font Moixina. En Josep Clarà dibuixà un magnífic nu de la Xeca, una bellesa olotina —mig grega, mig gitana— que era la model de l'Escola de Belles Arts i que participava a distància —a vegades, però, amb proximitats corporals de menys ascendència intel·lectual— d'aquell ambient cultural d'Olot. Em sembla recordar que les carnositats morenes de la Xeca varen tenir algun paper en les meves primeres pol·lucions nocturnes. La Mercè Rodoreda —de pas cap a l'exili— va escriure un enigmàtic «Nope Als» —sobre una figura masculina monstruosa— que, segons deia, era una frase russa que ningú, però, aconseguí de desxifrar. Pere Coromines —aleshores president del Consell d'Estat— va dibuixar en redondilla verda i vermella dues quartetes que començaven amb la descripció d'un paisatge somniat, aquell paisatge d'una Catalunya ideal, ja definitivament desfeta:

 

En les hores tranquil·les un Castell somniat enrondat de xifrés, de tamarius i de roses, embaumat amb l'aroma de la santa Amistat, obertes les finestres, les lladroneres closes.

 

En Joan Alavedra va escriure un poema «Al Silenci», en Pau Casals dos compassos d'un Preludi de Bach, en Joaquim Pena la traducció d'un text de Goethe, en Josep M. Capdevila una glossa a la vida «humil i sincera, com Déu la vol i res més», l'Alfons Maseras un «Hai-Kai del conill».