És el capvespre dalt les muntanyes...

És el capvespre dalt les muntanyes

allí on la crecerella se'n va a joc,

allí on el vent salat llepa les banyes

i s'endormisca pel pitral del boc.

On el forràs a la milana aquissa,

i el gorjablanc sap atrapar garneu,

entre greülls i molsa arrapadissa,

el gratapalles que no el sent ni el veu.

És allí on 1'aligot caça la llebre,

caient de punta a terra i alaclòs,

i coll pelat i ploma de tenebra,

escura la corpenta el trencalòs.

País de grans collades, d'herba curta,

i de còdol i mac per on s'esmuny

el ventre fred de l'escurçó que furta

1'alè de la cellarda d'un tros lluny.

Allí hi ha el roquisser que el llamp esquerda,

I el pic alt que a l'obaga és tot nevat,

i a solell va ensenyant la barba verda

que pentina la llengua del ramat.

País de pocs xiulets i cantarelles,

que no té res de fals ni de macip,

que ensenya tot el flac de les costelles

tota la misèria de l'estrip.

Les flors no van amb roig de valenties,

i són d'un blau si és pàl·lid si és foscant,

com la caputxa que les tres Maries

duien la tarda de Divendres Sant.

L'espígol d'allà dalt ni es ven ni es lloga,

gràcies que salvi quatre brins del cuc

i a claps es veu una carlina groga

esparpillada i sense gens de suc.

Hi ha fondals, bogeria de gatoses,

penya-segats i freus de mal anar,

i les pujades aspres, relliscoses,

son llargues com un dia sense pa.

El sol hi bat i para les graelles,

però de nits el glaç no atura el frec,

i tot és a tres dits de les estrelles,

per'xò tot és tan llis, tan nu, tan sec.