S'Albufera
En l'hivern Es Favàritx s'entabana
d'una tristor profunda d'elegia;
el coster, el torrent i la masia
són embruixats pel vent de tramuntana.
El neguit del paisatge s'encomana
al caminant incaut que s'extravia
pel congost o l'afrau sense alegria
on cap ocell la quietud profana.
En un fondal, entre comelles tortes,
cobertes de matolls, les aigües mortes
de S'Albufera dormen encantades.
I hom diria davant la llenca grisa
de l'estany adormit, que fa un somrís a
la greu tristor dins un mirall de fades.
