En la mort de mon fill Manuel

En la mort de mon fill Manuel

No me doneu, amics l'enhorabona,

que li afegiu més mal encara al cor;

l'ésser ell tan petit no vos abona

per a mesclar la fel a lo meu plor.

Ja ho sé, que hi és, al cel. Me moriria

si no cregués que hi ha volat, al cel;

mes eixa flor que el Bon Jesús collia

tenia massa fonda en mi la rel.

Ja és l'arbre massa vell perquè la branca

caigui sens l'aspra soca destrossar;

ferides com aquesta no les tanca

ni el pensament en lo de més enllà.

L'oli del seu record de nit i dia

crema dins lo meu cor com a un gresol

i sa enyorança sent l'ànima mia

amb una pena qui no té consol.

És d'aquells ulls enterbolits, ma pensa,

mirall d'on no s'esborra la visió;

d'aquella imatge la buidor immensa

no l'ha poguda omplir ni el meu dolor.

Dins mos ulls se reflecta nit i dia

lo trist llanguir d'aquella tendra flor,

i el dolorós gemec de sa agonia

ressona sens pietat dins lo meu cor.

¿Com ne tenc de gosar, jo, de gaubança

pensant que aquell infant ja no és aquí?

Jo no li planc, la benaventurança...

Jo no plor, no, per ell; jo plor per mi,

Senyor, Senyor, jo vos ne faç ofrena,

d'aquest dolor que m'ha robat la pau.

Si ell no havia pecat, meva és la pena.

Per quin de mos pecats me flagellau?