La Maria Rosa ve per l'últim terme de l'esquerre


Obra:Maria Rosa (p. 40-43)
Municipi:Matadepera

A la casa número 28 d'aquest carrer, propietat de la família Aldavert i construïda el 1890, hi va fer estada Àngel Guimerà, qui hi va escriure, entre altres obres, Maria Rosa. L'ambient i els personatges sorgiren de can Quistó la casa on es reunien els enginyers i els habilitats durant la construcció de la carretera que uneix Matadepera amb Castellar del Vallès. L'argument es basa en la trampa que Marçal para a l'Andreu per fer-lo culpable d'un crim que no ha comès i, amb aquesta excusa, fer-lo dur a presidi i, així, quedar lliure per casar-se amb Maria Rosa. Al final de l'obra es descobreix el veritable culpable després d'una memorable escena de trepitjar raïm. Just davant la casa podem llegir aquesta significativa escena del primer acte.

testing image

Escena IV

Maria Rosa, Tomasa, Marçal, Gepa, Quirze i Badori.

La Maria Rosa ve per l'últim terme de l'esquerre amb un cove de roba al cap; després de les primeres paraules deixa el cove a terra, eixugant-se la cara de l'aigua que li regala.

Maria Rosa: Com que sí, que l'havia passada amb mi.

Quirze: Bé, no en parlem més, d'això.

Maria Rosa: Ves si jo no ho sabré si es va moure de casa aquella nit!

Tomasa: Bé, dona: tu t'adormiries i aleshores se llevaria l'Andreu.

Maria Rosa: L'Andreu no ha fet cap mal! Ho he jurat davant d'un Sant Cristo i davant del senyor jutge, i ho juraria cent vegades més. Fins que em trobés al punt de la mort, que ho juraria!

Marçal: Jo de tu diria lo mateix encara que em fessin miques.

Maria Rosa: Mireu's-e que jo no puc sentir-ho, això! Tothom, i sempre, sempre contra el pobre Andreu! Valdria més que l'haguessin mort de seguida i a mi amb ell, que no patiríem tant. Aquella nit! Justament aquella nit!... Si me'n recordo com si fos ara! Se va fer fosc, i més fosc, i no venia a sopar, l'Andreu: a mi em matava l'angúnia! A l'últim me'l veig venir, i jo, quina alegria! I ens posem a sopar com cada vespre. Ell treballava... per mi i per ell, a la carretera. Ja ho sabeu, que no érem rics; mes de feliços!... no n'hi havia cap al món que ho fos com nosaltres! Doncs sí; me va semblar que estava un xic tristot aquell vespre, i si és no és encès de cara. Jo que li dic: -Què tens, Andreu? -I ell aleshores me va contar que s'havia barallat amb en Ramon, el capatàs, i que ell havia rebut una garrotada al cap. Compteu, jo!... Deixo el plat de seguida, m'hi assec a la vora i li poso el cap a la falda; aquí, i com el caparró d'un nen, de pertot el mirava! Hi tenia un trenc, i en un manyoc de cabells la sang presa. No era res; mes jo rient i jugant com una boja, li vaig xopar el cap amb aigua fresca i li vaig embolicar amb un mocador, mateix que una dona. An ell ja li havia passat la malícia al capatàs i reia com jo estrafent la cara i fent-me l'ullet... Que érem ditxosos! I es ficà al llit amb mi, i no es va moure del meu costat, no! Al matí, quan anava a llevar-se per tornar a la feina, trucaren. Jo em vaig tirar unes faldilles, i a obrir de seguida. -Qui demana? -Obriu en nom de la llei! -Aquí és a ca l'Andreu. -Obriu! Obriu! -I pegaven cops de culata a la porta. Obro tota espantada i entren uns mossos de l'esquadra, i amb ells uns homes tots negres, que un era el senyor jutge. L'Andreu ja s'havia llevat. -De qui és aquest mocador? -em diuen; i ens en ensenyen un tot rebregat i brut. -És nostre-jo faig, i l'Andreu també. Mentrestant els mossos de l'esquadra regiraven nostra pobra casa; sota el matalàs, a la cuina, pertot. A l'últim vénen amb un ganivet que van trobar per terra. L'obren: era ple de sang. -El coneixes? -li diuen a l'Andreu. -No. -No -crido jo també-, mai hem tingut armotes! -No ens escolten: diuen que l'han trobat a l'entrada. Nos empenyen al carrer. Quanta de gent mirant-se a l'Andreu! Els mossos de l'esquadra se'ns emporten carrer amunt i després camí avall; i la gent seguint-nos, i les criatures venint corrent a mirar-se a l'Andreu de ben a prop i fugint esparverades! De cop, al davant nostre, un mort enmig d'un bassal de sang; i feren que l'Andreu se'l mirés de fit a fit, i li donaren aquella arma perquè l'obrís tot mirant-se el mort. I com el pobret se posà a tremolar i l'arma li caigué de les mans, el senyor jutge es girà als altres senyors satisfet, i vaig sentir que la gent deia: -És ell, és ell, l'assassino! S'ha traït -No! -vaig cridar abraçant-m'hi-. No ho ha sigut, no! -I em vaig ajupir a terra, i vaig collir aquell ganivet, i com boja el vaig posar a les mans de l'Andreu, que ni em veia. -Té, i aguanta'l ferm, fill meu, que et volen perdre! -I ell tremolava de cap a peus, i entre els dos el sosteníem, aquell ganivet que feia por!... Mes, un d'aquells homes m'apartà de l'Andreu. -És l'assassino! -És l'assassino! -I el lligaven, i ell me mirà plorant; i jo hi vaig córrer volent-li desfer amb les ungles i les dents aquelles cordes! I no me'n tragueren, d'allí, que me n'arrencaren! -Maria Rosa -cridava l'infeliç-, Maria Rosa, jo no he sigut! No t'ho creguis! -I vaig caure rabiosa, mossegant-me els braços i els punys a mi mateixa. I no sé res més; que vaig quedar com morta. (Cau abatuda en una pedra. La Tomasa s'hi acosta.)