De color de mantega rància...


Obra:L'estiu a Sant Salvador (p. 296-297)
Municipi:El Vendrell

testing image

De color de mantega rància, s'aixecava la baluerna del Sanatori, a tres tirs de pedra de les botigues de mar de Calafell. Edifici solitari, majestuós, estès davant del mar, dominant el somni rosat i canyella de l'entorn. El frontis —o més aviat frontispici, que li sona més adient— sumava cinc cossos d'edifici amb llargues galeries i obria finestrals i portalades sobre una gran terrassa un xic elevada, de mosaic blau lilat, des d'on es contemplava el platjar net, bastant més ample que el de Sant Salvador, sense arribar al de Coma-ruga. I, en lloc de madeler i de reraduna i els camps amarinats que pertocaven, allà repo­sava sobre pilons, per evitar humitats, aquella enorme casa de salut; i els dies excepcionals de diluvi i barrumbada veien els de Calafell com planava sobre aigües de tota mena com una obra miraculosa. Habitualment, als matins, sobre la terrassa violàcia, els pobres infants malalts prenien el sol i l'aire iodat a cura dels frarets. Quants dies, mesos, anys, aquells xicotets contemplaven els dos pendissos de palets que descendien fins a l'areny desert! Quantes hores veient els escassos passants del sorramoll —que per aquell indret no s'entretenien gaire—, i el mar guspirós al fons, sempre el mar davant dels seus ulls... Xif, xaaaaaf, massa bé devien destriar el mormoleig del trencanell al voramar de l'esclafit o l'espetec del primer trencant o, quan s'esqueia, del bram i la brogidera del segon rompent, que mig es desplomava mig s'arrossegava sobre els secallets. Quines vides obscures, quins somnis que es perdien no sé on, tal vegada seguint una vela menuda al lluny...?

Recordo com els tres amics ens hi acostàvem feixugament i arribant fins als dos cartells, clavats a la sorra com a les pel·lícules de l'Oest, que demanaven als vianants moralitat en el desert amb llenguatge hiperbòlic, sols distingíem, sobre la balustrada, les innombrables pantalles que coronaven els llits dels infants i els feien de para-sol. Em semblaven, llavors, diminutes i blanquíssimes veles, místicament il·luminades, de barquetes encallades allà dalt per misterioses malaurances del destí. I, Déu meu!, més amunt, al cim de la façana, sempre aquell àngel de pedra –protector però impotent- descansant, majestàtic, dins la llum crua del matí, amb les llargues ales rígides que li queien a plom. Mai no l'he pogut oblidar. "Tot àngel és terrible", em va remembrar Rilke deu anys més tard.