Juliol al calendari quan se celebrava...


Obra:L'estiu a Sant Salvador (p. 74-75)
Municipi:El Vendrell

testing image

Juliol al calendari quan se celebrava la primera missa d'estiu i, al voltant de l'Ermita, es produïa el cordial retrobament dels estiuejants. Aquell agregat de cossos d'edifici —l'Ermita de Sant Salvador— ens creava una plaent il·lusió conjunta de vida sencera i reeixida: capella, llar, cantina, jardí, fonda, hort i tot el que vulguis. Encara, en qualsevol moment, la puc reveure amb detall, perquè me la sé; podria examinar-me sobre ella i treure excel·lent: lluminosa sota el cel blau, acarada a l'oest i no gaire lluny de mar; a quatre passes de la carretera del Vendrell i al mig d'aquell petit oasi de plàtans que li matisaven la claror. Fins i tot, amb en Carles i en Josep Andreu, la vàrem reproduir en petit amb sorra humida. Imaginar: cinc esglaons de pedra ens pujaven a una menuda plataforma rectangular a l'aire lliure, vorejada d'un pedrís molt alt. I aquest mirador, sempre tan animat, ens abocava a la façana principal, blanquíssima i arrodonida pels alts, de l'alçada casolana d'un pilar de tres. Em refereixo als que aixecaven, per la festa gran, els castellers allà mateix, i que arribaven a la campana que hi havia a dalt de tot; l'anxaneta la feia voltar, graciosament dins la u invertida de pedra —un campanaret de cadireta— que s'elevava sobre la paret del frontis. I a baix, sota la porta principal, d'un to de terra fosc, sempre hi recordo alguna pinya de gent alçant els braços o la mirada vers el finestró de vidres de caramel que il·luminava el cor. Ja ho veus, tot era com de joguina, a l'Ermita —adient a un pla de mar de vegetació tan menuda i suavíssim declivi—. Per això, sota el seu aixopluc es lligaven tantes converses, s'hi feia tabola i, de debò, qualsevol cosa que s'hi portés a cap prenia de seguida un aire d'estar per casa molt agradable. En resum, una joia de l'arquitectura espontània.

I a tal peça aital mestressa. Puix, com una sacerdotessa antiga, la Teresina de l'Ermita —així l'anomenava tothom— era l'ànima d'aquell espai complex, un argent viu. La veies a la terrasseta rebent algú o llançant acudits, la senties a dins, entre aixetes, cassoles i fogons, o be a dalt, al pis, donant una ordre a algun familiar. Ella ho lligava tot i donava a l'establiment el dring, la força, la continuïtat.