La preciosa finca dels Casals...


Municipi:El Vendrell

testing image

La preciosa finca dels Casals —amb cent metres de façana a mar— s'allargassava en profunditat per vinyes i sembrats. I a un tir de fona del carrer del darrera —que la tallava en dos— pujava de nivell, a causa d'una llarga margenada de l'alçada d'un rompent en dia de temporal. Allà a sobre hi verdejava el Bosquet, s'alzinaven els xiprers que voltaven la masieta i la bassa, i s'allunyaven, serpejant, els jolius caminets del rerefons, entre oliveres i vinya, fins a can Papelet, no gaire lluny de la via del tren. Tot això s'estenia a la nostra dreta, terra endins. En bici o a peu hi havíem passat cent cops. Però del cantó de mar, allà mateix, els tres reixats que se succeïen en el mur de tanca arrodonien i eixamplaven directament la nostra visió: un, sobre el jardí del Sentiment, tancat i solitari, un altre, dins l'entrada de la casa d'en Pau —o d'en Lluís— i el tercer, pel parc encantat, fins a la llarga galeria del fons amb pas de ronda a dalt, que és on ens dirigíem aquella tarda l'amiguet i jo.

Tota aquella heretat —terra plana i lluminosa, pletòrica d'ocells piuladors— tenia un estrany propietari que no havíem vist mai, però del qual tothom parlava: en Pau Casals —aquell músic que exhibia el seu art pels salons de l'univers— i un, diguem-ne masover, que sempre hi era, en Lluís Casals, el seu germà, que també era un artista, però dels que treballen, com els terrissaires, el material més comú, que ens sustenta a tots. Vull dir que en Lluís Casals no era pas un pagès corrent, ni un masover qualsevol. El seu saber —estudià agricultura a Bèlgica— i la seva gran sensibilitat feien que treballés els camps com en Pau tocava el violoncel; i les harmonies aconseguides amb ceps, fruiters, marges i flors eren semblants a les del músic. El recordo parlant de collites i ocells, dels canvis del temps o de la vida en general. No tenia rival: ell tot sol era una veritable escola a l'aire lliure.