Ben arrapat al límit superior de la platja...


Obra:L'estiu a Sant Salvador (p. 37-38)
Municipi:El Vendrell

testing image

Ben arrapat al límit superior de la platja, Sant Salvador, barri marítim del Vendrell, era un llargarut baterell de sols, llunes i vents. Alineades enfront del blau marí, aclofades sota la volta del cel —les muntanyes eren ben lluny—, amb ses blanquíssimes façanes emparant el bell sorral, somio i veig les quaranta-tres casetes que hi havia els anys quaranta, totes acarades al sud, rebent la humitat continua de la mar. I les duc sempre al cervell, com tanta altra gent que en aquell lloc tranquil de la costa de ponent hi va viure o hi va fer bones estaries. Dels il·lustres —i en anys més allunyats— en Pau Casals, l'Apel·les Mestres, amic seu, o bé l'Àngel Guimerà, ens han deixat delicats, mal que minsos, testimonis escrits: poesies, fragments de cartes —records antics de quan l'indret era encara més immaculat i genuí; trenta casones, vint-i-dues, fins i tot divuit —imagina't— sense incloure, pla de mar endins, l'Ermita, can Sangüessa, cal Tadeu i la Bolla.

Dones bé, arran de sorra, aquella tira de cases —les gavines la sobrevolaven mil cops— era tallada per quatre curtíssims carrers que seguien, com la nostra inalterable il·lusió, el rumb nord-sud o vinyes-mar, i dividien el caseriu en cinc illes de cases. El carrer del darrera, paral·lel a la platja, es comunicava prest, per un o altre d'aquests carrerons, amb les terrasses del davant, vorejades de pedrissos. I, equidistant dels dos extrems de la colònia —ni fet exprés—, el Casal Garbí, rovell de l'ou de la vida social estiuenca, s'alçava en sa modèstia, blanc i hospitalari.