Vaig vindre al món a casa de la iaia materna...


Vaig vindre al món a casa de la iaia materna; estava, ja ho he dit, prop de la mar, al carrer Sant Roc.
La casa de ma iaia, situada al carrer Sant Roc, era baixa, amb un sol pis, i un corral a la planta per a l'animal. Això la feia una casa bruta enmig de les altres del carrer, totes habitades per mariners, totes netes, però tenia una cosa en comú amb les altres i importantíssima per a mi, i és que des de la casa, en el silenci de la nit, podia sentir el soroll de la mar.
A la planta, al costat del menjador i sense cap separació, s'obria l'estable, amb el mul i un petit corral en un angle, on grunyia contínuament el porc. Aquesta entrada tenia el terra sense enrajolar, desigual i humit, amb la qual cosa la casa estava sempre envoltada d'olors. Nosaltres, a causa del costum, ni ho notàvem. Era una casa on, anys després, gairebé no hi podia romandre uns instants, m'hi asfixiava.
A la casa, pels dies del meu naixement, hi vivia la iaia amb dos fills que encara restaven solters, el meu oncle "Coto" -ni sé el significat que tenia aquest malnom- , home rar, que em va apadrinar en el meu bateig i que coixejava d'un peu, i Mercedes, l'última de les filles, que més endavant es va casar amb un mariner. L'oncle "Coto", el meu padrí, va romandre solter tota la vida. Ells, la mare i els dos fills, ocupaven la planta, nosaltres vivíem al pis.
El pis, ocupat per nosaltres, estava format per una sala situada a la part del davant, una mica destarotada, com tot el pis, amb una única finestra, o finestró, a l'exterior, i dues o tres habitacions, una més gran al fons, on dormien els meus pares.
En aquesta habitació del fons vaig vindre al món. Fou una nit del mes d'octubre, cap a la matinada.
Dels llavis de ma mare vaig sentir moltes vegades detalls de la meva primera infància. No vaig atendre gaire i, suposo que, més o menys, vaig fer les coses que fan tots els xiquets els seus primers anys. No obstant, recordo molt bé una cosa, per haver-la sentida diverses vegades, i és que el part va ser difícil, que va patir molt, i que vaig nàixer mort; que la llevadora, per a reanimar-me, va donar-me una forta bufetada, i que només aleshores vaig començar a plorar, amb gran alegria per a tots. Sembla, doncs, que vaig entrar amb bon peu a la vida: apallissat i plorant.
No entenc d'horòscops ni d'astrolabis, i no sé quina influència astral, a part d'això, va presidir el meu naixement. Suposo que hi hauria un equilibri estable; una força igual d'influències contràries anul·lant-se o una total indiferència; potser em van creure mort, definitivament, i em van donar l'esquena, per deixar-me inerme, a mercè d'allò que vingués, a la influència de totes les forces terrestres. Només la lluna presidiria amb la seva llum el meu naixement i determinaria una gran part del meu caràcter amb la seva influència de son i de la malenconia.
De la meva infància a Sant Carles, i especialment del temps que vam viure a casa de ma iaia, conservo molt pocs records; molts d'aquests es confonen a la meva ment amb els de després; amb els del temps, en què, instal·lats a Amposta, tornàvem a Sant Carles a veure els familiars o tornava jo per les festes.