Vaig vindre al món a casa de la iaia materna...

Vaig vindre al món a casa de la iaia materna; estava, ja ho he dit, prop de la mar, al carrer Sant Roc.

La casa de ma iaia, situada al carrer Sant Roc, era baixa, amb un sol pis, i un corral a la planta per a l'animal. Això la feia una casa bruta enmig de les altres del carrer, totes habitades per mariners, totes netes, però tenia una cosa en comú amb les altres i importantíssima per a mi, i és que des de la casa,  en el silenci de la nit, podia sentir el soroll de la mar.

A la planta, al costat del menjador i sense cap separació, s'obria l'estable,  amb el mul i un petit corral en un angle,  on grunyia contínuament el porc. Aquesta entrada tenia el terra sense enrajolar, desigual i humit, amb la qual  cosa  la  casa  estava  sempre  envoltada  d'olors. Nosaltres, a causa del costum, ni ho notàvem. Era una casa on,  anys  després,  gairebé  no  hi  podia  romandre  uns instants, m'hi asfixiava.

A la casa, pels dies del meu naixement, hi vivia la iaia amb dos fills que encara restaven solters, el meu oncle "Coto" -ni sé el significat que tenia aquest malnom- , home rar, que em va apadrinar en el meu bateig i que coixejava d'un peu,  i Mercedes,  l'última de les filles,  que més endavant es va casar amb un mariner. L'oncle "Coto", el meu padrí, va romandre solter tota la vida. Ells, la mare i els dos fills, ocupaven la planta, nosaltres vivíem al pis.

El pis, ocupat per nosaltres, estava format per una sala situada a la part del davant, una mica destarotada, com tot el pis, amb una única finestra, o finestró, a l'exterior, i dues o tres habitacions, una més gran al fons, on dormien els meus pares.

En aquesta habitació del fons vaig vindre  al món. Fou una nit del mes d'octubre, cap a la matinada.

Dels llavis de ma mare vaig sentir moltes vegades detalls de la meva primera infància.  No vaig atendre gaire i, suposo que, més o menys, vaig fer les coses que fan tots els xiquets els seus primers anys. No obstant, recordo molt bé una cosa, per haver-la sentida diverses vegades, i és que el part va ser difícil, que va patir molt, i que vaig nàixer mort; que la llevadora, per a reanimar-me, va donar-me una forta bufetada, i que només aleshores vaig començar a plorar, amb gran alegria per a tots. Sembla, doncs, que vaig entrar amb bon peu a la vida: apallissat i plorant.

No  entenc  d'horòscops  ni  d'astrolabis,  i  no  sé  quina influència astral,  a part d'això,  va presidir el meu naixement. Suposo que hi hauria un equilibri estable; una força igual d'influències contràries anul·lant-se o una total   indiferència;   potser   em   van   creure   mort, definitivament,  i em van donar l'esquena,  per deixar-me inerme,  a mercè d'allò que vingués,  a la influència de totes les forces terrestres. Només la lluna presidiria amb la seva llum el meu naixement i determinaria una gran part del meu caràcter amb la seva influència de son i  de la malenconia.

De la meva infància a Sant Carles, i especialment del temps que vam viure  a  casa de ma  iaia,  conservo molt pocs records; molts d'aquests es confonen a la meva ment amb els de  després;  amb els  del  temps,  en què,  instal·lats  a Amposta, tornàvem a Sant Carles a veure els familiars o tornava jo per les festes.