No trigà a descobrir que Pau Garcia mesurava...


No trigà a descobrir que Pau Garcia mesurava la capacitat dels redactors per la quantitat de lletra que segregaven. A les tres setmanes d'estar a la casa va atrapar-lo amb un número d'"El Fanalet" a la mà. Pau Garcia observava, amb molta atenció, alguna cosa que li era desplaent. El cor va dir-li que del disgust que es reflectia en la cara de l'"amo", ell en tenia la culpa. I era cert.
—A veure, Aspriu, ¿voleu fer-me el favor? Aspriu s'hi atansà.
—Veieu?
El dit índex del colós ascendia i descendia, pausat i enigmàtic, pel marge d'un article.
—Veieu, veieu?
No; Aspriu no veia res. L'obsessionava la monstruositat d'aquest índex. Així com en certs turons la naturalesa s'ha complagut a adornar el cimal de vegetació exuberant, de la mateixa guisa en el bell cim del teixit adipós que recobria la falange metacarpiana, el pèl brollava espès, gruixut i enrinxolat. Aspriu no podia desviar la visual d'aquest pèl ni de l'ungia, còrnia, atrofiada i brillant, que s'encorbava per l'extrem, garfiada i rampinyaire. Era, tanmateix, un magnífic instrument de recollir xavalla. Aspriu, cada divendres i cada dissabte, a l'hora de comptar la que abarrotava el calaix de la llibreria abocada damunt el mostrador —producte de la venda dels dos setmanaris—, l'havia vista funcionar, aquella ungla. Arreplegava les monedes amb la mateixa agilitat, pressa i desfici que el bec d'una gallina famolenca els grans de blat de moro.
Pau Garcia, cansat d'esperar que Aspriu digués quelcom i de fer anar el dit amunt i avall, va explicar-se.
—Vull dir que aquesta setmana la vostra crònica... sabeu?... curteja, i no hi teniu res més, en aquest número.
Aspriu empal·lidí lleugerament i arronsa les espatlles, mentre deia:
—Curteja? Això depèn que vos, senyor» Garcia, l'amideu amb el doble decímetre i no pas amb la intel·ligència. Una cosa és escriure i l'altra fer de sastre.
Pau Garcia deixà de mirar l'imprès i tombà el cap per esguardar atentament el cronista. Diria's que el veia per primera vegada, mentre una estranya ganyota, com si una exclamació massa gruixuda se li hagués entravessat a la gola, li arrugava les faccions. De seguida remugà que "ell pagava la gent per tal d'emplenar els setmanaris i no perquè els lectors hi trobessin més blancs que lletra impresa". I es girà d'esquena. Una singular expressió de malicia comprimida transformà de bell nou el seu rostre, com qui diu: "tu mateix, fes el que vulguis, que ja t'atraparé un dia o altre''.