Entrava al poble atollat en la foscor més espessa...

Entrava al poble atollat en la foscor més espessa; ni una ombra creuava els carrers. En alguna altra casa, s'hi veia un llum al fons de tot. L'hostal m'obrí ses portes; no hi havia la mateixa d'abans i, és clar, semblava trobar-m'hi estrany, i sentia l'enyorança de la patriarcal franquesa.

Silenciosament hi feien cap alguns coneguts, entre ells, vós, amic, amb qui conversàrem llargament de coneixences velles i de llibres, de política..., de tot.

Nit enllà vaig retirar-me a la cambra força espaiosa, neta i ventilada. Feia estona que era al llit quan vaig sentir la temptació d'abocar-me a la finestra i contemplar en el silenci de la nit serena les meves  estimades muntanyes. Després de passejar la mirada pels cims la torní sobre la massa informe que a mos peus reposava. quina quietud! Ni una remor, ni un sol xiscle d'òliba, la reina de la nit; tot dormia.

Feya estona que profondisava'l motiu de aquell nocturn, quan m'avivà un soroll de veus fosques y monòtones. Venía d'un recò extrem del carreró. Poch a poch y parant més atenció poguí distingir el rès calmós del Sant Rosari que esgranaven veus cansades. ¡Santa y Salve! Cadena de flors dolcíssimes que tantes voltes he trenat. De cop, després d'una oració llarga com l'etern recort de qui anava endressada, parà'l rès y tomà la quietut que ja deuria eternisarse; però fou torbada de nou per un esgarip dolorós y un plor ofegat de dona que durà poch, car el trencà un cop de porta sech y esborronador, y... res mès. ¡Quina tristesa'm deixà! ¿Un drama rural, potser?... Y vaig sentir ansia de resar el Sant Rosari, boy aclofantme al llit.

Engorgats en les lluites de la vida, allà baix a la ciutat, ¡deixem de resarlo tantes vegades!