Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El 1359, amb motiu de la guerra contra Castella, es bastí la muralla, que fou consolidada el 1406. Durant la Guerra dels Segadors la junta de braços del 1640 escollí Cambrils com a plaça d'armes per enfrontar-se a les tropes castellanes, comandades pel marquès de Los Vélez. Aquest posa setge a la vila, defensada per 2.000 homes, amb 23.000 infants, 3.100 cavalls i 24 peces d'artilleria. Cambrils fou bombardejada durant tot un dia. Vençuts els cambrilencs, el de Los Vélez faltà a la seva paraula i foren passats per les armes entre 600 i 1.100 defensors, i feren penjar a les portes de la vila els tres dirigents de la defensa: Antoni d'Armengol, Jacint Vilosa i Carles Mestrolà. Un text de Josep Iglésies (Reus, 1902 - Barcelona, 1986) ens il·lustrarà sobre els fets. A tocar del portal, a mà esquerra, hi ha el monument Estela Falç, d'Enric Pladevall, en homenatge als defensors del 1640. També hi podem llegir un fragment del poema "L'ombra d'en Jacint Vilosa" de Bonaventura Gassol (la Selva del Camp, 1893 - Tarragona, 1980). És recomanable entrar pel portal i seguir carrer Major avall i gaudir dels carrers i les cases antigues del Cambrils històric.
Els canons filipistes continuaven bombardejant Cambrils i els assetjats, faltats d'artilleria de gros calibre, no podien respondre en forma semblant. Amb tot, els fusellers cambrilencs es diu que no desmaiaven i delmaven els qui s'acostaven massa als murs. Aconseguiren així de mantenir a ratlla l'enemic en el curs d'uns quants dies. Però sembla clar que els filipistes no preveien un setge llarg, ni dificultats de consideració, puix no construïren trinxeres, ni disposaren parapets per resguardar-se, sinó que maniobraven sempre a camp descobert davant les muralles. Tampoc no aconseguiren d'obrir cap esvoranc en aquestes, malgrat la seva artilleria. Però els cambrilencs se sentiren sempre dins l'amenaça d'un assalt immediat.
El desengany de no rebre l'ajuda promesa de Tarragona o de la capital catalana, inquietava els defensors amuntegats dins les escasses 300 cases de la població. Imaginem l'esperit d'aquells dos o tres milers d'homes, els quals gairebé havien presenciat la terrible escabetxada dels seus companys que hem relatat en el capítol anterior. Cal repetir que eren gent inexperimentada en lluites bèl·liques, arrencada feia pocs dies de les seves llars, tanmateix situades en les localitats de la mateixa comarca on era posat Cambrils, les quals sabien que estaven a mercè de l'exèrcit assetjador, puix ells que en constituïen l'element baronívol les havien desguarnides per venir a defensar la plaça ara assetjada. Molts no es podien treure del cap que haguessin acudit a batre's per Cambrils deixant indefensat el propi poble, on Déu sap el que els podia passar a les mullers i filles. Si eixien a mirar enllà dels merlets veien no menys que un exèrcit de 25.000 ferotges soldats amb el degut proveïment de cavalleria i artilleria, cenyint el glopet de cases rodejades d'un feble mur, amb dos o tres milers escassos de pagesos mal armats i mal proveïts a la part de dins. Perquè, evidentment, es fals tot el que s'havia exagerat sobre la fortalesa de Cambrils, on no sembla que hi hagués altra defensa que la rustiquesa d'unes parets exteriors i dues peces d'artilleria rovellades i insuficients.
L'ombra d'en Jacint Vilosa (Fragment)
Tu que vius en desmesura
i pots menjar del bon pa,
si, quan mires cel endintre,
saps veure’l encara clar,
comença a fer penitencia
i Déu que et vulgui escoltar,
que el català que està en gràcia
i es comença d’enyorar,
el veu com un bosc de forques
de tants penjats com hi ha!
Al cel de Vic, Bac de Roda,
en Carrasclet al de Valls,
el cap de Josep Moragues
reflexant-se al fons del mar,
al de Cambrils en Vilosa,
n’Armengol, en Bertrolà,
dos jurats i el senyor batlle,
que al cel puguin reposar.
L’ombra que fa més feresa
de les sis ombres del Camp
és la d’En Jacint Vilosa,
la d’ulls mes esbatanats,
la de la cara més verda,
la de més color de llamp,
la de la boca més negra,
la deis llavis més morats,
la que branda, com un pèndol,
una vegada cada any,
en memòria i recordança
d’aquell desembre de sang,
que a Cambrils capitulava
a l’exèrcit dels tirans.
No en tenen prou amb sang d’homes,
que en volen també d’infants,
de mares i de donzelles
i de vellets els més blancs.
Als cabdills que capitulen
els tracten bé de germans,
els donen garrot i els pengen,
que els corbs se’ls vagin menjant.
Ai Castella castellana,
quins fills tens més castellans!
Altres indrets de Cambrils: