Sanatori de Puig d'Olena

Cançó a Mahalta

Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels.
Fem el mateix camí sota els mateixos cels.

No podem acostar les nostres vides calmes;
ens separa una terra de xiprers i de palmes.

En els meandres, grocs de lliris, verds de pau,
sento com si em seguís el teu batec suau

i escolto la teva aigua, tremolosa i amiga,
de la font de la mar —la nostra pàtria antiga—.

L'àngel del vespre

Pàl·lid àngel del vespre, que duus, en la penombra,
als teus cabells els últims raigs de sol,
i encens, sobre la llum que mor, estels sens nombre,
alta estela de glòria del teu vol;

ara que reflecteix l'aigua mig adormida
la tenebrosa alçària dels teus ulls,
com una absència d'ànima s'estén la nostra vida
en la cansada pau on ens aculls.

Ara que inflama els núvols la resplendor que exhales,
els núvols, estrangers com el meu cor,
com enveja la càlida llum de les teves ales
tot el que viu, i pesa mes quan mor!

Tot el que viu, mortal, i en un sol dia gasta
l'alegria d'una alba virginal.
Àngel silenciós, amb la teva ombra casta
torna'ns a la puresa matinal.

Esventa, amb la tenebra vibrant com una espasa,
la cendra d'aquest jorn que fou tan breu.
Fes, un instant només, pura com una brasa
la minúscula mort que creix dins meu.

El sanatori de Puig d'Olena estava situat en un indret solitari entre Centelles i Castellterçol, al cim d'uns turons, als quals s'arribava per una carretera sinuosa fistonada de pins avets. Era un edifici ben concebut, funcional, dels anys de la República. A la planta baixa hi havia unes sales d'estar i el menjador, molt alegres i assolellats, amb mobles de tub. Les habitacions eren al primer i segon pis en una sola banda d'un llarg passadís per tal que totes donessin de cara a migdia. Algunes eren individuals i tenien també la seva terrassa, separada de les altres amb una tarja de vidre a la part alta, però que no arribava del tot al sostre. D'altres habitacions eren dobles, triples o per a més persones i les terrasses corresponents eren també col·lectives. Sota d'aquestes es veia un jardí amb petits caminals i un camp de golf en miniatura. Més enllà s'estenia, en pendent, un panorama grandiós de boscos esponerosos, un veritable mar de vegetació que anava amb diverses ondulacions baixant i escampant-se cap a la vall.

M'hi va acompanyar la meva mare un dels primers dies de gener, un matí d'espessa boira que nedava entre els avets i que pel fet de no ser arbres típics del país li donaven un aspecte completament nòrdic.

Els meus pares, com que em coneixien, em van destinar a una habitació individual. Concretament al número 16 —"un bon número, considerat esotèricament", va dir el meu pare—.

Les infermeres eren monges dominiques.

Jo vaig trobar de seguida coincidències amb La muntanya màgica, que, naturalment, m'havia semblat obligat de llegir per ambientar-me tan bon punt vaig posar-me malalt, abans de sortir de Barcelona. El conjunt, però, era menys confortable que a la novel·la, més real que aquell confort sumptuós, de salons i passadissos encatifats, amb cortinatges de vellut vermell fosc que descrivia Thomas Mann. Aquí tot era més funcionalment higiènic, més de clínica moderna. De tota manera, tanmateix, la primera impressió fou extraordinàriament semblant.

Quan vam arribar, petits grups feien el seu passeig matinal i la imaginació em va fer transformar de seguida en un veritable Hans Kastorp. Com ell, a la seva arribada al Berghof, em veia —cosa que em va durar els sis o set mesos de la meva estada— distant amb el ferm propòsit de no confraternitzar com pressentia que feia aquella gent que vam veure parlant pel jardí, que donaven la sensació de vida habituada i estable.

Sostenia el convenciment que tot allò era per poc temps i em vaig fer el propòsit de no "entrar en el joc". Tenia, a més, el prejudici que podia contagiar-me amb alguna cosa de pitjor i de moment —de fet no fou veritat del tot— vaig decidir de no sortir mai de la meva habitació. Vaig instal·lar-hi un aparell de ràdio i un carregament fabulós de llibres. Com que al principi tenia prescrit de no moure'm del llit —un llit dels de clínica, que tenen moviment per mitjà d'una maneta—, vaig parapetar-me sota un immens edredó de ploma amb tot un pla de vida ben definit.

Allí sempre es vivia amb el balcó obert de bat a bat, i justament aquells primers dies eren el començament d'un hivern molt cru.

El metge que aleshores dirigia el sanatori era un ex-malalt anomenat Saló, un home molt dolç i cordial, que allí s'havia quedat. Recordo com si el sentís aquell "què tal!" que diàriament feia en passar visita. L'acompanyaven les angelicals germanes Soledat i Josefina, que sovint entraven i sortien per prendre'ns la temperatura, el pes, etc., o simplement per fer-nos companyia. Anys després vaig saber (ja que ells no ho van mencionar mai) que eren els mateixos que, poc abans de la meva arribada, havien acompanyat el traspàs de Màrius Torres. Ara comprenc més aquell com fals optimisme i estranya melangia que duien als ulls tots els qui portaven la casa, inclosa la senyoreta Maria, l'administradora, que sembla que havia tractat molt el poeta.

Sí, jo la vaig agafar més fort. I vaig fer la reflexió als pares en el sentit que era millor marxar al sanatori, entre altres coses perquè havia viscut tot el malestar provocat per la teva malaltia [la del germà Eduard Castellet]. Quan em van diagnosticar la tuberculosi, em van enviar a Puig d'Olena. Em van fer un pneumotòrax, que consisteix a injectar aire en l'espai intercostal, entre pleura i pleura, de manera que el pulmó queda reduït i, per tant, la ferida, l'úlcera, es tanca. Això dura uns mesos o uns anys, durant els quals has de respirar amb l'altre pulmó, i gràcies.

Al sanatori tinc totes les hores del dia per poder llegir. I tinc llargues converses amb el capellà del sanatori, que és el mateix que surt a les memòries d'Antoni Tàpies —un altre inquilí. Allà vaig saber la història de Màrius Torres, explicada a mitges, perquè era teòsof. Poc abans de marxar em van portar al cementiri de Puig d'Olena —zona prohibida—, on hi ha la seva tomba. Hi havia tota una mitificació, una mica en la línia de La muntanya màgica. D'altra banda, molta gent que tornava de l'exili, abans d'anar a Barcelona, parava a Puig d'Olena per assabentar-se de com anaven les coses, s'hi estaven un temps, a vegades més d'un mes. Hi havien passat Carles Riba i Clementina Arderiu, mossèn Cardó, una sèrie de gent molt interessant. La raó era perquè la propietària, Maria Planas, era una dona molt catalanista. El doctor Ribas Soberano, que havia estat el director fins a la guerra, l'havien exiliat a Alacant, on feia de metge. L'intern era el doctor Cardús, aquest metge de la NASA que ara surt als diaris. Quant a malalts, a les habitacions de luxe hi havia una mostra dels millors cognoms de Barcelona. En tot cas, Màrius Torres ja havia mort i Tàpies ja havia marxat.

Cançó Malalta

A Màrius Torres, in memoriam

Ara que puge a Puigdolena,
doldre'm
del que mai no m'ha estat edat perfecta,
ja de res no em valdria.
Car no sóc l'únic ser que amunt i avall tragina
la roda de la vida.
Ni l'única filosa
que, dies de teixir i nits de desteixir-se,
l'ombra
coneix en el tapís
i el llamp alhora de la cara encesa.
I ara que torne a Puigdolena,
puge,
febrosa en el meu pit,
la càrrega del temps, l'antic dolor incòlume
d'un món emmalaltit creant-se i descreant-se.
I ara que teste a Puigdolena,
deixe
forment, orgia, segles, i sang i força i lluita,
i el rou de les albades,
als corcs de Koch que em minen nom i torres.
I ara que muir a Puigdolena,
parle:
del cor al moll dels ossos,
m'ha teixit de bescara, d'adob i d'humus d'unes vides altres
la filoja de Déu.
I aquest temps imperfet ha fet la resta.

Fragment de carta al seu fill Oriol.

12 de maig de 1943

Veiem des de la nostra galeria tot el pla del Vallès, tota la serra del Tibidabo (pel darrera) i, per un trau, Barcelona  covada sota la calitja, i el mar. Quan sortim a passejar pel bosc que volta la finca, des de certs indrets, veiem el Montseny amb Matagalls i un morro de les Agudes. A l'altra banda també es veu una mica St. Llorenç. Per tot arreu bosc, clapejat, però, en els replans per la tendra verdor dels camps de blat que ara ja és alt i ondula al vent. A més, com que som al maig, el bosc és ple de mil menes de flors.

XLVIII

La mar llunyana
és de tots. Però el dia
clos de la serra
verd entre alzines
és nostre. No preguntis.

L

La flor insegura
de l'ametller, més bella
no és que l'altra,
la impossible, que és viva
sols absent, oh esperança!

LVI

AMANTS

La nit i el dia
el son amb els seus somnis,
el goig, la pena,
tot sembla que ens amagui
i que millor ens desperti.

LXXI

INSCRIPCIÓ SECRETA

Aquí es besaren
dos amants, com de sobte
no coneixent-se:
fora del temps, dels rostres,
en la memòria pura.

El salze i el xiprer

Estimo el xiprer que, estèril, sever,

amunt pel cel, enlluernat, s'enlaira,

i dret i sol, sap menysprear l'esquer

de tots els besos perfumats de l'aire,

Però estimo també el salze, lleuger,

de brancs vençuts sense resistir gaire,

que es gronxa, viciós i juganer,

als braços d'un oreig fantasiare,

El xiprer m'encomana la feresa

dels camins sense marge de l'espai;

el salze la dolçor de la feblesa

i el goig d'abandonar-se en un desmai.

Rígid xiprer, roent virtut encesa,

tendre salze, pecat, encís, esglai!

Que la vostra ombra juntament estesa

no falti mai al jardí del meu cor...

El card

Tardor de mil nou-cents trenta-sis. Un matí

jo anava trist i sol. I un card em parlà així.

-No temis. A l'hivern, quan les herbes mesquines

sentiran sota el glaç calcigar-se el seu cos,

pensa en mi, viatger que no saps on camines!

Als erms, quan fa més fred, jo encara dono flors,

encara que tots els pètals siguin espines!

Adverbis de Schubert

Per a Mercè Figueras

És en un prat, rublert de margarides,

amb arbres blancs, acàcies o til·lers,

que joves veus per les ombres florides

diuen, només amb un sospir, - després...?

o és en una boscúria, una nit clara,

ben prop del cant dels rossinyols germans,

que veus antigues van resant encara

més llangorosament que abans – abans...?

Per quins neguits, per quins somnis s'escola,

ombres d'amor el vostre dolç desmai?

Les cançons van per l'aire que tremola

d'un – sempre! pàl·lid com si fos un – mai.

Mozart

Enduts d'un ritme fàcil i profund

també els nostres compassos voldrien, un a un,

volar i somriure.

També la nostra llei és una gràcia ardent,

ala d'un ordre en moviment,

ràpida, lliure...

Potser la nostra vida sigui un mal instrument,

però és música, viure!

Gener, 1941

Tardor, 1942

Els cels més purs de l'any són els que fan

els captards de l'autumne.

Les roses són més nobles, enllaçant

un màrtir fust de columna.

Els arbres seculars fruiten amor:

palmes, oliveres, cedres.

El temps impregna del mateix sabor

les ànimes i les pedres.

- Si al nostre veire, avui, el vi té gust

de vinya bordenca i agra,

l'antic cristall guarda el perfum august

- Pàtria, el perfum que consagra.